Capítol 12. El desastre. GRANOTES A L'ASSALT.

 

12. El desastre

Neus va dir que passaria la nit amb Anna.

Anna va dir que es quedaria en casa de Pol.

Pol va dir que es quedaria en casa d’Adrià.

Adrià i Toni van dir que es quedarien en casa de Neus.

I la mare de Neus va dir que no.

- Ma mare creu que no és bon moment per a quedar-se en casa dels altres – va disculpar-se Neus-. Ja sabeu, per precaució.

Aquella era una bona raó, però els havia xafat el pla totalment.

- Tinc una idea! - va alçar el dit Anna.

Tothom va escoltar-la, estava vist que era una xica d’acció i que havia superat la timidesa.

- Direu als vostres pares que estarem acampats a l'aire lliure – va dir-. Al voltant de la cabana del meu jardí.

- I si els teus pares s’aboquen a les finestres i ens veuen fugir? - va preguntar Pol.

- És que jo els diré que estem dins de la cabana – va contestar Anna.

Els va semblar una bona idea i ho intentaren de nou. Aquesta vegada cap pare o mare va objectar res. Havia arribat l’hora d’enxampar els lladres.

Efectivament, aquella nit acudiren tots al jardí d’Anna, també Puces. Venien carregats de sacs de dormir i provisions, havien de cuidar els detalls.

- I si els lladres van armats? - va preguntar Toni mentre sopaven.

- No ho crec, estaran massa confiats – va contestar Neus.

Puces i Llum s’havien fet amics i passejaven junts al voltant de la colla, a la caça d’algun bocí. Per sort, en van tindre més del que podien acabar-se, perquè n’hi havia menjar de sobres.

A les 12 de la nit començaren a eixir de la cabana, d’un en un. Puces els va seguir tan silenciós com podia fer-ho un gos de la seua grandària. Llum es va quedar dormint sobre un coixí.

Arribaren al Castellet i no hi havia ni rastre dels lladres. La colla hauria d’esperar amb molta paciència. Puces es va tombar i va tancar els ulls plàcidament.

- Tardaran molt? - va preguntar Adrià-. Hi ha mosquits i m’estan xuclant tota la sang del cos.

- Ssst, calla, crec s’acosta algú – va advertir Neus.

Sí, primer es va oir la frenada d’un vehicle alguns metres enllà i després unes passes que trepitjaven els matolls. La colla va retindre l’alé. Davant dels seus ulls, van aparéixer tres homes vestits de negre i amb llanternes.

- I ara què? - va mormolejar Pol.

- Esperem a pillar-los amb les mans sobre els cudols – va contestar Anna.

Els homes s’acostaren a la zona del Castellet i feren una mirada al voltant, per a confirmar que no hi havia testimonis. La veritat era que tenien molt mala pinta. Es notava que no eren uns lladres qualssevol.

- Pareixen mafiosos - es va alterar Toni.

- De nit, tot sembla pitjor – va consolar-lo Neus -. Hem de continuar amb el pla.

- Es cagaran damunt quan ens hi encarem cridant – va afirmar Adrià -. A més, tenim una arma secreta: Puces.

De sobte, quan un dels homes es va ajupir per recollir una pedra, i l’altre obria el sac, va sonar el telèfon de Pol. Els lladres van enfocar a totes bandes, buscant els trompetistes.

- Què has fet? - va esbalair-se Toni -. Hauries d’haver deixat el mòbil en la cabana!

- Ho sent, se m’ha oblidat!

En aquell moment Puces va despertar-se. Olent presències estranyes, va plantar-se d’un bot i va posar-se a lladrar.

- És un gos! - va dir un dels lladres.

- Els gossos no toquen la trompeta! - va exclamar l’altre lladre.

- Ja em pareixia que el negoci era massa fàcil – es va queixar el darrer-. El gos tindrà un amo músic, busqueu-lo i liquideu-lo.

Aquelles paraules van glaçar la sang a tots els membres de la colla, excepte la del gos, que va avançar per a donar la benvinguda a aquells homes.

- Puces, torna!- va cridar Neus, molt preocupada.

Pol, que se sentia responsable del desastre, va prémer un botó el mòbil i de seguida va activar una alarma que sonava com la de la policia.

- Ostres, la pasma!- va cridar un lladre.

- Agafeu un altre cudol i a córrer – va ordenar el que pareixia manar.

Puces continuava acostant-se als delinqüents, alié al perill. Així que Neus va decidir eixir de l’amagatall per a salvar-lo. La resta de la colla la va imitar.

- Mira, si tenim admiradors! - va riure’s l’home que apuntava el gos amb l’escopeta.

Els lladres havien comprés que no venia la policia, sinó que tot era cosa d’uns quants xiquets massa tafaners dels quals haurien de deslliurar-se. El botí pagava la pena. Les coses no podien anar pitjor per a la colla.