Capítol 13. A l'assalt! GRANOTES A L'ASSALT.

 

13. A l’assalt!

Puces va traure el geni quan un dels lladres va agafar Neus dels cabells. Els seus rugits devien oir-se a quilòmetres de distància. Se li van eriçar els pèls i va mostrar els queixals.

- Açò no és un gos, és una màquina de matar – va esbalair-se un lladre.

Pol s’havia quedat enrere i gravava l’escena amb el mòbil, si eixien d’aquella situació tan complicada, necessitarien proves.

- Ei, tu, apaga el telèfon! - el va amenaçar el de l’escopeta, desviant la trajectòria del tir.

Va ser un error, perquè Puces se li va llançar al damunt i li va mossegar el braç. L’escopeta va caure a terra mentre el tirador xisclava de dolor. La resta de la colla es va tirar sobre els altres dos lladres. En això que un automòbil es va acostar al lloc a tota velocitat. Eren els pares de Pol que, preocupats perquè abans els havia tallat la crida, l’havien localitzat gràcies a l’aplicació del mòbil.

- Què passa ací!? - va cridar el pare de Pol, baixant del cotxe.

- Ara mateix avise la policia! - va cridar la mare molt encertadament.

Els lladres, baldats i mossegats, s’espolsaren ràpidament la colla de damunt i aconseguiren fugir. Però el sac amb els cudols es quedà en terra.

«ROBATORI A BENICARÀ"
«Una màfia ha sigut desmantellada a Benicarà. El grup de delinqüents actuaven a escala internacional. Es dedicaven a furtar monuments i vendre’ls al mercat negre. Concretament el seu objectiu actual eren les restes d’un castell de l’època dels visigots. Les runes estaven sent espoliades i venudes a L.S.S, un milionari que pretenia construir-se una mansió amb peces de castells i palaus d’arreu del món. Afortunadament, una colla de Benicarà ha aconseguit descobrir els lladres. Ningú coneixia el valor de les runes, però l’ajuntament ha contractat un equip d’experts i s’ha descobert la veritat. Per què les runes del Castellet havien passat desapercebudes fins ara? L’Ajuntament de Benicarà no ha contestat, però de segur que està content. La troballa serà un bon reclam per als turistes».
A pesar d’aquella gesta tan magnífica, els membres de la Colla Assaltadora van romandre castigats uns quants dies per enganyar els pares. Solament quan els periodistes van desaparéixer del poble, pogueren eixir unes hores al carrer. Sense bicicletes i sense gos.

- Damunt que hem salvat el Castellet! - va queixar-se Anna.

- Ens han deixat com a les ovelles: trasquilats – es va doldre Toni.

- A mi, a més, em deixaran sense telèfon fins als 20 anys – va lamentar-se Adrià.

- La policia m’ha requisat el mòbil, per veure la gravació – va dir Pol.

- Va, prou de queixes! -va exclamar Neus.

Ella tenia raó, lamentant-se no aconseguirien res sinó perdre el temps.

- Anem al riu? - va proposar Toni.

- Jo... no... tinc ganes... - va quequejar Anna.

- És que no sap nadar – va explicar Pol.

- Ah, si és per això, no patisques – va dir Neus -. Nosaltres t’ensenyarem. No som granotes?

Tothom va riure alegrement, fins i tot Anna. Mentre feien via al riu, una furgoneta va aturar-se al seu costat, era Onofre.

- Com us va, xicots? - va saludar-los el repartidor.

- Hola, Onofre. Vols que t’ajudem? - es va oferir Toni.

- No, deixeu-ho estar, que m’han esbroncat – va dir l’home un poc incòmode -. L’ajuntament no vol que els xiquets us fiqueu en assumptes de majors.

- Vaja! Típic dels adults, això de creure que els xiquets i les xiquetes no podem millorar el món – va dir Pol.

- Ells s’ho perden, colla - va dir Neus.

- Granotes a l’assalt? - va preguntar Toni.

- Granotes a l’assalt! - van contestar els altres.

I es disposaren a passar la resta de les vacances de la millor manera possible. Assaltant i botant. A pesar que un virus letal rondava pel món, sabrien divertir-se. Res els aturaria!

FI