dilluns, 29 de novembre de 2021

PROPOSTA DIDÀCTICA DE "GRANOTES A L'ASSALT"

 Estimats i estimades, 

Ja està disponible la proposta didàctica de "GRANOTES A L'ASSALT".

Si esteu interessats i interessades a aconseguir-la per tal que els vostres alumnes en gaudisquen en un format editable o en pdf, feu-m'ho saber a través del correu:

caticremec@gmail.com

Serà un plaer facilitar-vos aquesta proposta  senzilla i divertida. 

Gràcies a tothom per confiar en mi, ha sigut una experiència molt enriquidora.

Fins sempre,




dissabte, 2 d’octubre de 2021

Capítol 13. A l'assalt! GRANOTES A L'ASSALT.

 

13. A l’assalt!

Puces va traure el geni quan un dels lladres va agafar Neus dels cabells. Els seus rugits devien oir-se a quilòmetres de distància. Se li van eriçar els pèls i va mostrar els queixals.


- Açò no és un gos, és una màquina de matar – va esbalair-se un lladre.


Pol s’havia quedat enrere i gravava l’escena amb el mòbil, si eixien d’aquella situació tan complicada, necessitarien proves.


- Ei, tu, apaga el telèfon! - el va amenaçar el de l’escopeta, desviant la trajectòria del tir.


Va ser un error, perquè Puces se li va llançar al damunt i li va mossegar el braç. L’escopeta va caure a terra mentre el tirador xisclava de dolor. La resta de la colla es va tirar sobre els altres dos lladres. 
En això que un automòbil es va acostar al lloc a tota velocitat. Eren els pares de Pol que, preocupats perquè abans els havia tallat la crida, l’havien localitzat gràcies a l’aplicació del mòbil.


- Què passa ací!? - va cridar el pare de Pol, baixant del cotxe.


- Ara mateix avise la policia! - va cridar la mare molt encertadament.


Els lladres, baldats i mossegats, s’espolsaren ràpidament la colla de damunt i aconseguiren fugir. Però el sac amb els cudols es quedà en terra.

«ROBATORI A BENICARÀ"
«Una màfia ha sigut desmantellada a Benicarà. El grup de delinqüents actuaven a escala internacional. Es dedicaven a furtar monuments i vendre’ls al mercat negre. Concretament el seu objectiu actual eren les restes d’un castell de l’època dels visigots. Les runes estaven sent espoliades i venudes a L.S.S, un milionari que pretenia construir-se una mansió amb peces de castells i palaus d’arreu del món. Afortunadament, una colla de Benicarà ha aconseguit descobrir els lladres. Ningú coneixia el valor de les runes, però l’ajuntament ha contractat un equip d’experts i s’ha descobert la veritat. Per què les runes del Castellet havien passat desapercebudes fins ara? L’Ajuntament de Benicarà no ha contestat, però de segur que està content. La troballa serà un bon reclam per als turistes».
A pesar d’aquella gesta tan magnífica, els membres de la Colla Assaltadora van romandre castigats uns quants dies per enganyar els pares. Solament quan els periodistes van desaparéixer del poble, pogueren eixir unes hores al carrer. Sense bicicletes i sense gos.

- Damunt que hem salvat el Castellet! - va queixar-se Anna.


- Ens han deixat com a les ovelles: trasquilats – es va doldre Toni.


- A mi, a més, em deixaran sense telèfon fins als 20 anys – va lamentar-se Adrià.


- La policia m’ha requisat el mòbil, per veure la gravació – va dir Pol.


- Va, prou de queixes! -va exclamar Neus.


Ella tenia raó, lamentant-se no aconseguirien res sinó perdre el temps.


- Anem al riu? - va proposar Toni.


- Jo... no... tinc ganes... - va quequejar Anna.


- És que no sap nadar – va explicar Pol.


- Ah, si és per això, no patisques – va dir Neus -. Nosaltres t’ensenyarem. No som granotes?


Tothom va riure alegrement, fins i tot Anna. Mentre feien via al riu, una furgoneta va aturar-se al seu costat, era Onofre.


- Com us va, xicots? - va saludar-los el repartidor.


- Hola, Onofre. Vols que t’ajudem? - es va oferir Toni.


- No, deixeu-ho estar, que m’han esbroncat – va dir l’home un poc incòmode -. L’ajuntament no vol que els xiquets us fiqueu en assumptes de majors.

- Vaja! Típic dels adults, això de creure que els xiquets i les xiquetes no podem millorar el món – va dir Pol.

- Ells s’ho perden, colla - va dir Neus.


- Granotes a l’assalt? - va preguntar Toni.


- Granotes a l’assalt! - van contestar els altres.


I es disposaren a passar la resta de les vacances de la millor manera possible. Assaltant i botant. A pesar que un virus letal rondava pel món, sabrien divertir-se. Res els aturaria!

FI


divendres, 1 d’octubre de 2021

Capítol 12. El desastre. GRANOTES A L'ASSALT.

 


12. El desastre

Neus va dir que passaria la nit amb Anna.

Anna va dir que es quedaria en casa de Pol.

Pol va dir que es quedaria en casa d’Adrià.

Adrià i Toni van dir que es quedarien en casa de Neus.

I la mare de Neus va dir que no.

- Ma mare creu que no és bon moment per a quedar-se en casa dels altres – va disculpar-se Neus-. Ja sabeu, per precaució.

Aquella era una bona raó, però els havia xafat el pla totalment.

- Tinc una idea! - va alçar el dit Anna.

Tothom va escoltar-la, estava vist que era una xica d’acció i que havia superat la timidesa.

- Direu als vostres pares que estarem acampats a l'aire lliure – va dir-. Al voltant de la cabana del meu jardí.

- I si els teus pares s’aboquen a les finestres i ens veuen fugir? - va preguntar Pol.

- És que jo els diré que estem dins de la cabana – va contestar Anna.

Els va semblar una bona idea i ho intentaren de nou. Aquesta vegada cap pare o mare va objectar res. Havia arribat l’hora d’enxampar els lladres.

Efectivament, aquella nit acudiren tots al jardí d’Anna, també Puces. Venien carregats de sacs de dormir i provisions, havien de cuidar els detalls.

- I si els lladres van armats? - va preguntar Toni mentre sopaven.

- No ho crec, estaran massa confiats – va contestar Neus.

Puces i Llum s’havien fet amics i passejaven junts al voltant de la colla, a la caça d’algun bocí. Per sort, en van tindre més del que podien acabar-se, perquè n’hi havia menjar de sobres.

A les 12 de la nit començaren a eixir de la cabana, d’un en un. Puces els va seguir tan silenciós com podia fer-ho un gos de la seua grandària. Llum es va quedar dormint sobre un coixí.

Arribaren al Castellet i no hi havia ni rastre dels lladres. La colla hauria d’esperar amb molta paciència. Puces es va tombar i va tancar els ulls plàcidament.

- Tardaran molt? - va preguntar Adrià-. Hi ha mosquits i m’estan xuclant tota la sang del cos.

- Ssst, calla, crec s’acosta algú – va advertir Neus.

Sí, primer es va oir la frenada d’un vehicle alguns metres enllà i després unes passes que trepitjaven els matolls. La colla va retindre l’alé. Davant dels seus ulls, van aparéixer tres homes vestits de negre i amb llanternes.

- I ara què? - va mormolejar Pol.

- Esperem a pillar-los amb les mans sobre els cudols – va contestar Anna.

Els homes s’acostaren a la zona del Castellet i feren una mirada al voltant, per a confirmar que no hi havia testimonis. La veritat era que tenien molt mala pinta. Es notava que no eren uns lladres qualssevol.

- Pareixen mafiosos - es va alterar Toni.

- De nit, tot sembla pitjor – va consolar-lo Neus -. Hem de continuar amb el pla.

- Es cagaran damunt quan ens hi encarem cridant – va afirmar Adrià -. A més, tenim una arma secreta: Puces.

De sobte, quan un dels homes es va ajupir per recollir una pedra, i l’altre obria el sac, va sonar el telèfon de Pol. Els lladres van enfocar a totes bandes, buscant els trompetistes.

- Què has fet? - va esbalair-se Toni -. Hauries d’haver deixat el mòbil en la cabana!

- Ho sent, se m’ha oblidat!

En aquell moment Puces va despertar-se. Olent presències estranyes, va plantar-se d’un bot i va posar-se a lladrar.

- És un gos! - va dir un dels lladres.

- Els gossos no toquen la trompeta! - va exclamar l’altre lladre.

- Ja em pareixia que el negoci era massa fàcil – es va queixar el darrer-. El gos tindrà un amo músic, busqueu-lo i liquideu-lo.

Aquelles paraules van glaçar la sang a tots els membres de la colla, excepte la del gos, que va avançar per a donar la benvinguda a aquells homes.

- Puces, torna!- va cridar Neus, molt preocupada.

Pol, que se sentia responsable del desastre, va prémer un botó el mòbil i de seguida va activar una alarma que sonava com la de la policia.

- Ostres, la pasma!- va cridar un lladre.

- Agafeu un altre cudol i a córrer – va ordenar el que pareixia manar.

Puces continuava acostant-se als delinqüents, alié al perill. Així que Neus va decidir eixir de l’amagatall per a salvar-lo. La resta de la colla la va imitar.

- Mira, si tenim admiradors! - va riure’s l’home que apuntava el gos amb l’escopeta.

Els lladres havien comprés que no venia la policia, sinó que tot era cosa d’uns quants xiquets massa tafaners dels quals haurien de deslliurar-se. El botí pagava la pena. Les coses no podien anar pitjor per a la colla.

dimarts, 28 de setembre de 2021

Capítol 11. Missió impossible. GRANOTES A L'ASSALT.


11. Missió impossible.
A les 11 de la nit, la colla s’amagava en diferents punts de la rodalia del Castellet. La lluna estava nova i quasi no es veia res. Solament s’oïen les òlibes i els grills.

- No seria millor que vinguérem de dia? - va mormolejar Pol a Adrià

- Normalment els robatoris es fan de nit.

- Encenc la llanterna del mòbil? - va preguntar Pol.

- No, que ens descobriràs! - va renyar-lo Adrià.

De sobte va sonar un concert de trompetes i tots pegaren un bot. Lladres trompetistes? Però, en realitat, era el telèfon de Pol. Els seus pares volien saber què feia tan apartat del poble i el xic va dir-los que estava amb els amics, observant les estrelles. Després va alçar els muscles, en senyal d’impotència. Els altres van fulminar-lo amb la mirada.

A la 1 es cansaren de vigilar, no havia aparegut ningú i, a més a més, havien de tornar a casa.

- Segur que has espantat els lladres amb eixa tonada tan rància! - es va queixar Neus.

- És el concert en mi bemoll major de Haydn- va aclarir Pol-. El primer concert pensat únicament per a trompetes!

- Com si estiguera pensat per a violins! - va emprenyar-se Adrià.

- Si m’heu de tractar tan malament, jo me n’isc de la colla- va replicar Pol.

- Si ell se’n va, jo també! – va dir Anna.

- No, espereu-vos! – va aturar-los Neus-. Solament procura llevar-li volum a la tonada. Almenys, quan estiguem en una missió secreta.

La pròxima nit tampoc va tindre èxit, a pesar que Pol li havia tret tot el volum al mòbil i que havia avisat els seus pares que no el molestaren.

- A veure si els lladres... venen... més tard – va reflexionar Anna.

- O si venen de dia – va dir Toni, ofegant un badall-. Al cap i a la fi, són cudols i no diamants.

De camí a casa, acordaren que l’endemà es reunirien al centre d’operacions secretes per a decidir les pròximes actuacions. Cosa que feren després del repartiment de les bosses i el passeig matinal de Puces.

Ja acomodats en la cabana, amb el gos a la porta i Llum guaitant-lo desconfiada, cadascú va exposar el que pensava. Anna havia portat uns gots amb granissat de llima, fora feien 37 graus de temperatura.

- Ara mateix, els lladres podrien estar emportant-se un dels cudols del Castellet – va dir Toni-. Amb aquesta calor, qui els ho impediria?


- Jo no, per descomptat – va contestar Adrià, engolint el darrer glop del granissat.

- I on creieu que amagarien els cudols? En sacs? En maletes? - va preguntar Neus-. Cridarien massa l’atenció, algú els veuria! En els pobles, els rumors corren de pressa i ja se sabria.

Aquelles paraules els feren reflexionar.

- D’acord, acceptem que els lladres actuen de nit – va dir Pol-. Però nosaltres no podem estar al Castellet més tard de la 1, que és l’hora de tornada a casa. Així que resultarà impossible pillar-los.

- Si mentim als nostres pares, no – va dir d’una tirada Anna.

Tothom la va mirar sense creure-ho. On havia deixat la timidesa? Els ulls redons li brillaven, les pigues de la seua cara pareixien ballar alegrement.

- La teoria del caos – va continuar -. Jo li dic a ma mare que em quede en ta casa, tu li dius que passaràs la nit ací, l’altre que es quedarà allà i etcètera, etcètera.

- Ui, no ho veig gens clar – va dubtar Neus -. Ma mare no és fàcil d’enganyar, les caça al vol.

- No ens avancem - va dir Toni-. Jo propose que ens acostem ara al Castellet a buscar pistes

Els altres van començar a renegar, la calor els tirava enrere. L’aldarull fou tan gran que Puces es va posar a lladrar i Llum va córrer a amagar-se darrere dels rosers.

- Què som assaltadors o granotes? - va decidir Neus, alçant-se d’un bot-. Si fa calor, ens aguantem!

Prop del Castellet un home removia la terra del seu bancal amb una aixada, mentre suava a dojo. La colla se li va acostar.

- Bon dia!- va saludar Toni.

- La veritat és que fa un dia infernal – va contestar l’home.

 

- Li podem fer una pregunta? - va dir Neus-. Volem saber si darrerament ha vist pels voltants alguna persona forastera carregada amb sacs o maletes sospitoses.

L’home es va alçar per fi i es va fregar el llom adolorit.

- Creiem que algú s’està emportant les pedres del Castellet – va explicar Pol.

- L’única cosa que s’emporten són les figues de la figuera – va contestar l’home, torcant-se la suor – Ei, vosaltres sou aquells bandarres que em vau furtar les bresquilles fa uns anys!

Era l’oncle de Ferran! I tenia molt bona memòria i una aixada!

- No, no, s’equivoca vosté - va dir Toni reculant.


Es van allunyar ràpidament, abans que l’home reaccionara i complira l’amenaça de temps enrere. A pesar que Puces treia un pam de llengua, feren via al Castellet sense aturar-se. Al cap de poc, estaven sota la figuera.

- Ei, falta una altra pedra!- va observar Neus de seguida.

- Està clar que els lladres actuen a la nit – va concloure Pol, acostant-se al forat i escodrinyant-lo.

- Haurem de posar en pràctica la teoria del caos – va afegir Anna, sense quequejar.

Aleshores els cinc de la colla es miraren amb emoció i una mica de por. Pol va aprofitar el moment per a traure un selfie del grup per als amics del conservatori.

diumenge, 26 de setembre de 2021

Capítol 10. Operacions secretes. GRANOTES A L'ASSALT.

 

10. Operacions secretes.

Anna i Pol foren acceptats provisionalment en la colla després que els majors els explicaren que podien ajuntar-se amb gent nova, sempre prenent les precaucions que ells ja coneixien de sobres (distància, mascareta i neteja).

L’alegria dels dos nous membres fou tan gran, que sols va faltar que es ficaren a ballar. De moment no disposaven de mascareta verda, però acordaren que s’hi pintarien un cercle d’eixe color fins que l’admissió fora definitiva.

- Però que quede clar que us ho heu de guanyar - va puntualitzar Adrià.

La veritat és que estava un poc gelós de Pol, que ja disposava de mòbil a pesar de ser més menut.

- Els meus pares volen controlar-me – va explicar el xic mentre els mostrava el telèfon-. Veieu? Tinc instal·lat un programa que els avisa d’on estic en qualsevol moment.

- Ostres, quina falta d’intimitat! - va queixar-se Neus.

- Però a l’estiu es relaxen una mica - va aclarir Pol -. No es passen el dia tafanejant els meus moviments!

- Això espere – va dir Toni, mosquejat.

Anna no els escoltava, pareixia molt tímida i estava nerviosa. Es notava que volia contar-los alguna cosa i no s’atrevia. Per això es fregava les mans i feia botets amb un peu i l’altre. La cua de cabells botava al mateix ritme.

- I a tu, què et passa? - va preguntar directament Neus-. Tens ganes de pixar?

- No... jo... tinc... - va quequejar ella, més roja que un titot.

- No em diràs que tu també tens mòbil - va cansar-se Adrià.

- Jo... tinc... gronxadors al jardí de ma casa i... una cabana...

Allò els va alegrar el dia. No tant els gronxadors, que consideraven massa infantils, sinó la cabana. Aquell podria ser un bon amagatall per a prendre decisions o retirar-se quan volgueren tranquil·litat. Immediatament, feren via a casa d’Anna a examinar la nova adquisició.

- Als teus pares els agraden els gossos? - va voler saber Toni.

- Sí! - va dir Anna, molt segura -. Tinc una gosseta que li diuen Llum.

Més que una cabana, era una caseta prefabricada. Tota de fusta, amb teulada de dos vessants i finestres que podien obrir-se i tancar-se. Dintre hi havia un llit plegable, dues cadires i una taula. Fins i tot hi havia bany!

- En realitat... la cabana és... per als convidats, però com enguany no en tenim... els pares han dit que... puc usar-la jo.

La pena era que si entrava Puces, no podien mantindre la distància de seguretat. Així que l’animal es va quedar fora, suportant amb resignació els lladrucs de Llum. La gosseta era deu vegades més menuda que Puces, però tenia molt mal geni i la van haver de lligar a la tanca del jardí.

- Creus que algun dia es faran amics? - va preguntar Neus a Anna.

- Amb... amb... els temps, crec que... sí – va dir Anna.

- Ostres, ací hi ha una catifa amb coixins! - va exclamar Toni, llançant-se a plom.

- Ves... amb compte... una catifa no... és un matalàs.

S’hi acomodaren cadascú on li pareixia millor. Se sentien acomboiats i molt a gust.

- Ara que ja estem tots junts i en un lloc segur, hem de votar una qüestió – va dir Neus -. Propose començar a investigar aquesta nit qui està emportant-se les pedres del Castellet.

- Sí, però abans podríem fer-nos una foto – va dir Pol, alçant el mòbil.

- Ni pensar-ho, aquest serà el nostre centre d’operacions secretes- va negar-se Adrià, que continuava recelós-. Res de fotos!

- Top secret! - va accedir Pol.

- I si... porte uns... refrescos i unes papes? - va preguntar Anna.

- Això sí, amb la panxa plena es pensa millor! – va accedir Toni.

La votació es va celebrar amb totes les garanties de seguretat i el resultat va ser que sí, que investigarien el robatori de les pedres.

- Descobrirem els culpables - va proclamar Neus.

- Coste el que coste! - va emocionar-se Adrià.

A fora, Puces va emetre un dels seus udols misteriosos i la gosseta va callar espantada.

 

divendres, 24 de setembre de 2021

Capítol 9. Un castell en perill. GRANOTES A L'ASSALT.




9. Un castell en perill.

La colla es va reunir al lloc habitual després d’haver ajudat Onofre en el repartiment diari. Neus va saludar-los des de lluny, venia molt ben acompanyada.


- Puces! - va cridar Toni-. Amic meu, creia que no et tornaríem a veure.


També Adrià es va alegrar de veure el gos, que remenava la cua i llepava les mans dels xicots. Resulta que s’havia passat el dia anterior udolant de tristesa i el veïnat s’havia queixat. Així que la tia Amèlia havia cridat els pares de Neus i els ho havia fet saber.


- A ma mare li ha sabut greu i ha acceptat que Puces es trasllade a casa nostra, així continuarem passejant-lo sense perill per a la tia.


- Fantàstic!- va entusiasmar-se Toni.


- Però m’ha advertit que si ens fiquem en altre embolic, el tornarà de seguida.


- Anirem amb compte - va prometre Adrià.


Per a segellar el compromís, cadascú va plegar els dits per davant de la mascareta.


- Bé, què farem hui? - va preguntar Neus-. Anem al riu?


- Sí, perquè al celler del meu iaio no podem entrar – va contestar Toni, molt dolgut.


- Un moment!- va exclamar Adrià-. Abans hem de tractar un tema important. Tenim dos candidats a formar part de la colla.


Ràpidament els xics van contar a la seua amiga l’abordatge de Pol i Anna. També li van fer saber que els havien canviat el nom a la colla.


- Les Granotes? - va riure’s ella-. És graciós!


- A mi no m’agrada gens, preferisc ser un assaltador – va aclarir Adrià.


- Jo també – va dir Toni-. Encara que va ser la meua iaia qui ens va fabricar les mascaretes verdes.


- No té importància – va tallar-lo Neus-. Cal decidir aviat si adoptem els nous assaltadors.


Puces estava posant-se nerviós, necessitava córrer i olorar. De manera que es posaren en marxa mentre tractaven el tema. D’una banda, els feia pena deixar fora els candidats. D’altra banda, no sabien si Anna i Pol, més menuts que ells, aportarien diversió o, per contra, serien un destorb.


- Jo conec la germana d’Anna, és amiga del meu cosí- va dir Toni-. A ella li diuen Sara i és molt bromista. Solament venen a Benicarà en vacances, com tu, Adrià.


- Perdona, jo vinc molts caps de setmana, també – va picar-se ell.


- Pol viu al poble, però va al col·legi de la ciutat - va informar Neus-. L’única cosa que sé d’ell és que estudia música i que toca la trompeta, perquè se sent des de fora.


- Podríem posar-los a prova i, segons com siguen, els acceptem o no - va dir Toni.


Tothom va estar d’acord, fins i tot Puces, que lladrà d’alegria. Ja estaven ben a prop del riu, quan a Adrià se li va ocórrer un inconvenient:


- Ei, ho hauríem de comentar amb els pares. Una cosa és salvar un gos, i l’altra cosa és ampliar la colla. A veure si em quede sense mòbil!


- Tens raó, Adrià – va contestar Neus-. Al principi de les vacances em van aconsellar que anara amb els amics de sempre.


- De tot cal demanar comptes als majors! - va queixar-se Toni.


De sobte se’ls en van anar les ganes de banyar-se al riu, estaven emprenyats amb el món i amb el virus. Volien estar a soles i a Puces no li va importar canviar de ruta.


Quan eren menuts, a la colla els agradava anar al Castellet, un cercle de pedres amuntegades amb parell de columnes de mig metre d’alçada. El principal atractiu d’aquell lloc és que al bell mig del cercle s’alçava una figuera centenària.


Es tombaren a l’ombra de la figuera i deixaren que Puces olorara minuciosament el voltant. No tenien ganes ni de menjar-se les figues que hi penjaven, tan madures i sucoses que atreien un eixam d’abelles, massa ocupades per a picar ningú.


- Em pareix que aquest lloc està diferent... - va dir Neus.


- De debò? - va preguntar Adrià, estirant-se com un llangardaix.


- Ara que ho dius, a mi també m’ho sembla – va afirmar Toni.


Després d’una estona d’observar el Castellet, van arribar a la conclusió que hi havia menys pedres al cercle.


- Se les haurà emportat algú? - va preguntar Neus.


- I perquè ha de voler ningú uns cudols sense valor?- va estranyar-se Adrià-. Que jo sàpia, cap expert ha confirmat que aquestes runes foren un castell de veres. Tal volta foren un mas o un corral.


- A mi no em cal l’opinió de cap expert, el Castellet és nostre – va emprenyar-se Neus –. I no pense deixar que el desmunten com un puzle!


- Ni jo! Cal vigilar-lo i atrapar els lladres – va afegir Toni.


- Podria resultar divertit – va admetre Adrià.


Aquella seria la pròxima missió de la colla, que ja no sabien si eren granotes o repartidors. Però sí que tenien ganes de tornar a ser una colla assaltadora.

dijous, 23 de setembre de 2021

Capítol 8. La Colla Repartidora. GRANOTES A L'ASSALT.


8. La Colla Repartidora.

L’endemà, per encàrrec de l’ajuntament, una furgoneta repartia bosses de menjar i altres productes de primera necessitat a les persones majors que s’havien confinat. N’eren moltes a Benicarà. Tantes que el conductor de la furgoneta es va sentir desbordat i, a mitjan matí, es va aturar a beure aigua i torcar-se la suor que li amerava la roba. Neus el va veure des de la finestra de sa casa.


- Hola, Onofre, com va la feina? - va cridar.


- Ja veus, en tinc per dalt del cap! - va contestar l’home.


- Si tu vols, puc ajudar-te a repartir les bosses d’aquest carrer.


- Estàs segura? - va dubtar Onofre.


Neus estava molt segura. Sa mare l’havia castigat per haver arribat tard a dinar el dia anterior i portar la roba bruta i esgarrada. «No isques al carrer si no és per una bona causa». Aquesta devia ser la millor de totes les causes.


- Sí, ara mateix vaig! - va exclamar mentre eixia.


Neus se sentia afortunada perquè els pares li havien dit que no calia que guardara quarantena, al cap i a la fi no havia passejat pels carrers de Borall ni havia estat en contacte amb ningú del poble veí. Sí que l’havien renyat per traure’s la mascareta.


- Són aquestes, Onofre? - va preguntar feliç de col·laborar.


- Sí, neteja’t primer les mans, crides als timbres, vas deixant les bosses als portals i t’allunyes...


- Dos metres!


Finalment l’home va marxar més tranquil. La furgoneta va girar per un cantó i va desaparéixer, tot continuant el seu recorregut. Neus va seguir les instruccions d’Onofre, sense saltar-ne cap. Ja estava prou escarmentada del dia anterior.


En cridar a la primera porta, després d’haver deixat el paquet i haver-se’n allunyat, va abocar-se la senyora Francesca, una dona de 82 anys.


- Gràcies, bonica! - va saludar-la-. Quina ens ha caigut damunt, eh?


- Vosté tranquil·la, que açò passarà prompte – va contestar Neus.


Quan anava per la segona porta, va veure vindre Toni i Adrià caminant.


- Què fas? - va bromejar Adrià -. Repartint pizzes?


- Ajude Onofre amb la seua tasca – va contestar ella-. Els vostres pares no us han castigat?


- Els meus són animalistes i diuen que haver salvat Puces em converteix en un heroi – va proclamar Adrià.


- Fantàstic, Spiderman! - va riure’s Neus -. I a tu, Toni?


- Els meus pares m’han desterrat – va informar el xic, desanimat-. Anit van cridar els pares d’Adrià i van acordar que passaré uns dies en sa casa. Per precaució amb els meus iaios, saps? A més, m’han llevat la bicicleta!


- Ostres, que fort! - va queixar-se Neus.


- Saps res de Puces? - va preguntar Adrià.


- Està confinat amb ma tia – va contestar ella.


Entre els tres acabaren de repartir els paquets pel carrer, tothom els donava les gràcies. Fins i tot els van aplaudir, cosa que el va deixar emocionats.


- Demà també podríem ajudar Onofre – va proposar Toni.


- Així serem la Colla Repartidora! – va dir Adrià, amb un punt d’amargor.


Neus els va explicar que havia de tornar a casa. Toni i Adrià continuaren caminant sense ganes. El sol queia a plom i bufava un ponent abrusador.


- Tan bé que estaríem al celler dels meus iaios! – va dir Toni suant.


En això que davant d’ells se’ls plantaren un xic i una xica, que devien ser més xicotets que ells. Semblaven una mica avergonyits.


- Hola, soc Pol i ella és Anna. Volem formar part de la vostra colla.


- Per què? - va preguntar Adrià, estranyat.


- De la nostra se n’han anat tres companys, per por al brot que hi ha a Borall – va explicar Pol, que tenia la pell molt morena i els ulls clars-. Sols quedem nosaltres.


- I ens avorrim – va afegir Anna, que no alçava la mirada i portava els cabells rossos recollits en una cua.


- Tothom diu que vosaltres esteu fent un muntó de coses enguany- va continuar Pol.


Toni i Adrià es van estovar d’orgull i satisfacció. La fama els perseguia!


- Què més diuen de nosaltres? - va voler saber Toni.


- Ara us... anomenen... les Granotes – va quequejar Anna.


- Ah, no! - es va emprenyar Adrià.


Pol i Anna retrocediren espantats, estaven a punt de plorar.


- Aleshores, ens accepteu o no? - va gosar preguntar ell, farfallejant per culpa del corrector dental.


Toni i Adrià es miraren un moment, els sabia greu deixar-los a soles. Però haurien de consultar-ho amb Neus i pensar-ho amb calma. «Demà us ho farem saber», va concloure Toni, gens convençut.

Col·laboradors