dissabte, 13 de febrer de 2021

MANUAL DE RESISTÈNCIA II



 - Mare, encara no m'has dictat el manual de resistència.

- Escriu primer què has aquests últims dies.

- De debò ho vols saber? És prou avorrit. No he eixit de festa ni he quedat amb les amigues. Quan isc de casa és per fer un passeig o comprar material d'estudi. Sempre amb mascareta i netejant-me les mans...

- Escriu-ho igualment. Després ho llegiré...

- Tu també estàs avorrida?

- No, vull aprendre de tu!

dijous, 4 de febrer de 2021

Manual de resistència

 


-Mare, tinc por.

- Per què, filla meua?

- He llegit que estem en guerra!

- I ho estem, filla, contra un enemic terrible.

- Però jo no veig soldats ni armes pels carrers. 

- Això no és el pitjor, bonica. Veus l'enemic?

-No!

- Efectivament, en aquesta guerra sols veiem les víctimes.

- Això tampoc és cert. Diuen que hi ha milions de víctimes, però moltes persones no s'ho creuen. Són xifres, diuen.

- Darrere les xifres hi ha noms i històries tràgiques. Vols conéixer-les totes? No tindries temps ni ànims.

- I què fem, mare? És una guerra tan estranya!

- Creure i resistir, filla.

- No sé com resistir. Pensava que el temps de les guerres havia acabat. Hi ha cap manual que m'ho explique?

- Hauràs d'escriure el teu propi manual, preciosa. 

- M'ajudaràs, mare?

- Sí, pren nota...



divendres, 15 de gener de 2021

Una escriptora sempre escriu


Moltes persones em pregunten per què ja no escric. Doncs bé, he d'aclarir una cosa important: jo continue escrivint,  no he parat de fer-ho. 

És per això que tinc quatre obres acabades i inèdites: 

- Dibuixa'm el cos (novel·la per a públic adult)

- Granotes a l'assalt (novel·la infantil)

- En quin món vius (novel·la infantil)

- No em crideu! (novel·la juvenil)

A més a més, l'any passat vaig col·laborar en dos llibres de relats (juntament amb altres autors i autores) i vaig publicar un conte al llibre de festes del meu poble (a pesar que les festes no se celebraren). 

Com veieu, sóc tan prolífica com quan vaig començar. I què ha passat, doncs? Per què no podeu veure les novel·les que he creat durant els anys 2019-2020? Ha passat una pandèmia. El món sencer està trasbalsat i desbaratat, la literatura també. 

Sóc escriptora, no editora, per això no entraré en detalls que desconec. Cadascú fa el que sap. Però està clar que les empreses editorials han hagut de retallar el volum de llibres publicats. És molt  comprensible.

En qualsevol cas, que us quede clar que una escriptora sempre escriu, sempre té una obra entre mans o al cap. De fet, ja estic treballant en la pròxima: una novel·la històrica.

Tingueu present que no m'he rendit a les circumstàncies adverses, que espere amb paciència el moment que les meues criatures eixiran a la llum de les llibreries i biblioteques.

Força i salut, estimat públic!



dimecres, 30 de desembre de 2020

Cap altre any!

Cap altre any com 2020, eixe serà el meu únic desig quan sonen les dotze campanades. I si no sonen, també.

Cap altre com 2020, l'any que hem extraviat els somriures rere les mascaretes.

Cap altre com 2020, quan han marxat tantes vides estimades.

Cap altre any com 2020, quan la pobresa ha augmentat escandalosament al món.

Cap altre, maleït 2020, quan jo he perdut la fe en la humanitat. Perquè, malgrat haver persones bones i honestes que se sacrifiquen desinteressadament, he descobert que n'hi ha moltes més que viuen de forma egoista i irresponsable.

Cap altre com 2020, quan he contemplat la bogeria en forma de mentides, afirmacions superbes, negacions absurdes i divisions criminals.

Brindem no per un any nou, sinó per una nova època. Que siga una època benigna, acollidora i llarga, que desapareguen les coses dolentes de l'anterior. 

I que recuperem l'esperança en una humanitat més responsable amb les persones i el medi ambient. 

Per vosaltres, lectors i lectores que repasseu fulls i no pantalles. 

Per la literatura, que sempre serà segura.




dilluns, 21 de desembre de 2020

El meu conte de Nadal

Amagada al bosc hi havia una cabana de pedra amb la teulada roja, un fumeral i dues finestres ovalades. La porta mai romania tancada del tot, un badallet convidava a entrar sense haver de cridar. Dintre de la cabana cremava un foc acollidor i una dona escrivia cartes per encàrrec. Ningú sabia la seua edat, devia ser tan vella com el bosc. Aquelles persones que desitjaven enviar lletres d'ànim, amor, alegria... eren ateses ràpidament per l'escriptora. Qui les transportava? Tothom ho ignorava, però les cartes sempre arribaven a les destinatàries fóra l'estació de l'any que fóra, no importava si era festa o no, si nevava, plovia, feia vent o sol.  L'escriptora, però, no era cap maga: a l'hora de dormir, descansava; quan tenia fam, preparava la taula. Per això treballava tant bé,  mentre notava brollar una  font de lletres al seu cor.  L'any 2020 va haver d'escriure molt, perquè hi havia moltes persones necessitades de consol i ànim. En la darrera que havia enviat, deia el següent: 
"Estimada amiga,
Deixa de sofrir. El temps és el nostre aliat, cada segon que passa, estem més a prop. Ja note el teu alé sobre la meua pell. Serà l'esperança? Recorda que hem passat moments pitjors, sols que els hem oblidat. El sacrifici farà més bonic el nostre retrobament..."
La carta era molt més llarga, i no et repetiré totes les paraules. Solament et  desitge que quan t'arribe, el teu cor salte de goig i recordes l'esforç dels escriptors i escriptores que aquest any t'han alegrat els dies.






 


dilluns, 7 de desembre de 2020

Qui sap què...

S'acosten les festes de Nadal, s'acaba l'any.

Qui sap què ens espera els propers mesos. La veritat és que no resulta fàcil concentrar-se amb tant de soroll ambiental, amb tanta inseguretat i amb tanta crispació social. Enguany com mai. Sembla que vivim emprenyades unes persones amb les altres. A l'aguait del que fan mal les veïnes, les conegudes, les autoritats, etcètera.

Qui sap què, qui sap què...

Però realment, ho hem sabut mai? No tenim un bola màgica de vidre que ens informe sobre què passarà demà. No ha existit mai.

Tenim les xarxes socials, però. I ací venen les hores mortes buscant informació que ens calme la set de notícies. 

Hi ha qui s'alegra amb les males noves, les cerca a postes. De seguida les envia als seus contactes i la bola es fa gran, cada cop més gran. Quin goig! S'acaba el món!

D'altres busquen un bri d'esperança, un indici, una pista que indique que anirà bé.

I també estan les que, a falta de notícies del seu gust, se les inventa.

Qui sap què, qui sap què...

No serà l'hora de posar-hi fre? I fe també. Va, fem un descans, encara que siga per salut mental. 

No sé qui, no sé què, no sé com... I què?

Ignorem moltes coses, però en coneixem altres. Aprenem, doncs, de les experiències passades. No ens cal el soroll ambiental, ni les xarxes de pescar disgustos. 

Cacem moments, cacem esperança, cacem lletres i històries. La literatura en va plena!






dissabte, 14 de novembre de 2020

Literatura de pandèmia


 Si les obres busquen perllongar-se en el temps... Hauríem d'escriure històries adaptades a la nova realitat? O, com que açò passarà, no cal fer-ho? 

De moment s'han escrit poques obres ambientades en el temps de la pandèmia. Tanmateix, estem vivint un moment històric!

Gran dilema per a autors i autores. Jo sí que he escrit una novel•la infantil que transcorreix en l'actualitat, amb personatges que porten mascaretes, guarden distància i es posen higrogel. De moment, però, cap editorial l'ha publicada. 

Perquè les editorials també busquen la continuitat en el temps. Comprenc que publicar un llibre suposa una inversió i que recuperar-la costa anys i no mesos.

Però siguem realistes, vivim una pandèmia i no sabem quan acabarà. Mentrimentres, la vida continua: estimem, odiem, juguem, ballem, parlem, somiem, callem... Els rellotges no s'han aturat! Podríem inventar o contar mil històries de gèneres diferents adaptades al nou ambient que es respira.

El que escrivim durant aquesta situació insòlita, si té qualitat, perdurarà. No podem tancar els ulls ni les lletres al que passa al nostre voltant. 

Ens ha tocat conviure amb un virus, adaptem la literatura i fem història.



Col·laboradors