Durant les darreres entrevistes que m'han fet sobre el meu nou llibre "Era foraster, i em vau acollir", m'han preguntat sobre l'hospitalitat d'abans i d'ara.
"Era foraster, i em vau acollir" transcorre al segle XIV en el territori de Valldigna, on hi havia un monestir del Cister. Aquesta orde es regia per la Regla de Sant Benet, al seu capítol 56 es parla de l'hospitalitat:
1.S'ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti «Deo gratias o Benedic», 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que l'hi doni un germà més jove.
I l'evangeli de Sant Mateu, al versicle 25:35, ho deixa més clar encara: "Tot allò que feu als meus germans més menuts, m'ho feu a mi".
Però a Valldigna, la majoria dels vassalls eren musulmans i també per a ells l'hospitalitat era sagrada. Segons l'Alcorà: "Qui crega en Déu i en el Dia del Judici, que honore el seu hoste".
La veritat és que l'acolliment de les persones forasteres i necessitades formava part del codi ètic abans que del religiós. Gràcies a l'hospitalitat, ha sobreviscut la humanitat durant segles de penúria i guerres.
El que ocorre és que cada vegada ens deixem portar més per estímuls externs, discursos que busquen pervertir el vertader codi ètic dels humans. Per això el meu nou llibre reivindica l'hospitalitat. Necessitem tornar a la confiança i a la germanor.
No obstant això, la novel·la tracta de molts més aspectes i retrata la vida de la societat medieval: tant monàstica, com extramurs.
