Sense polos no hi ha estiu! (conte d'agost)

La primera cosa que va pensar en baixar de l'avió, va ser: "Segur que ací no hi ha polos". 

Amadeu no concebia un estiu sense polos de gel, li agradaven de tots els sabors: llima, taronja, maduixa, cola, mango, orxata, etc. Perquè ell mateix n'havia venut i s'hi havia aficionat. 

De jovenet els venia en un carro, més avant en una furgoneta, després en un quiosc i per últim en la seua pròpia tenda. De fet, les criatures del poble li deien "l'home dels polos". La qüestió és que ja s'havia jubilat i no venia polos, però continuava prenent-ne. 

Fins aquell mes d'agost, en què havia acceptat visitar el seu nebot Manel, fill de la seua germana Marta. El xicot havia donat un disgust a sa mare en marxar tan lluny a treballar. " Ves tu, Amadeu, a mi em fa por volar". I ell havia accedit.

Però en baixar de l'avió i notar aquell aire tan gèlid, Amadeu va emprenyar-se. "A bones hores vinc si ho sé. On s'ha vist un estiu sense polos?".

Tu em vas donar la terra

Enguany he tingut la immensa sort de participar en la campanya Llegir en Valencià, que promouen la Fundació Bromera i altres institucions públiques i privades. No sols he sigut afortunada, sinó que també em sent honorada. 

Feia  molts estius que seguia esta campanya que compta amb 20 anys de recorregut.  Em sembla una eina excel·lent per a promoure la nostra llengua entre gent de totes les edats. Autors i autores de renom hi han participat. Em preguntava si algun dia em convidarien a formar part del projecte. 

Doncs bé, el moment ha arribat. Tu em vas donar la terra ja està en circulació! És més que un relat. Es tracta sobretot d'un homenatge a Jaume I, qui fa 750 anys que va morir,  i a qui Estellés anomena pare fundador. Però també és un regal a la meua Valldigna, a la gent vallera i a les meues arrels. I per descomptat, és un clam a la pau i a la convivència. Hem sigut i som un país multicultural.

Així que vull donar les gràcies a la Fundació Bromera per l'oportunitat que m'ha ofert. Fan una tasca magnífica i jo n'he sigut partícip, per fi.

A més, aprofite per a convidar-vos a que llegiu en valencià, la nostra llengua, la de Jaume I. 

"Allò que val és la consciència que no s'és res si no s'és poble", recordeu-ho sempre.

L'últim instint (conte de juliol)

Després d'haver-se quedat viuda, va comprendre que  havia de canviar la seua manera de pensar.

El món ja no era aquella existència plàcida que havia conegut. No era aquell continu pas de casella en casella, com un immens parxís.  La vida, la gent... tot era diferent. Ho havia sigut abans, però no se n'havia adonat. Per fi havia obert els ulls!

Als 89 anys, va vendre la casa familiar, els terrenys, fins i tot el cotxe. Els fills li deien que estava boja i van deixar de visitar-la.

Però no els va fer cas,  només va atendre el seu instint i es va traslladar a una cabana de la costa sud de Vietnam. 

Allí viuria el seu últim estiu, i tan sols el destí sabia quant duraria. Igual podia ser un mes que 10 anys.

De qualsevol manera, seria l'estiu més llarg i càlid de la seua vida.

Les coses bones de l'estiu

Ones de calor, nits tropicals, calima, tronades, esclafits tèrmics... Ja tenim l'estiu ací!

Com diuen al meu poble: la calor i el fred no se'ls mengen les rates.

Cal afrontar les adversitats de la millor manera possible perquè moltes vegades no pots fer res més que resistir. I això inclou les adversitats climàtiques.

Ara toca buscar l'ombra, traure el ventall i beure molta aigua. Crema protectora i barret. Però també festes del poble, banys a la mar, excursions, revetlles, cine a l'aire lliure, llargues migdiades i... lectures!

Recordeu que la Fundació Bromera ja ha posat en circulació la seua col·lecció estival de llibres per a fomentar la lectura en valencià.  Enguany el tema central és Jaume I ( fa 750 anys que va morir).

El dia 18 de juliol podreu aconseguir TU EM VAS DONAR LA TERRA, sobre l'arribada del Conqueridor a la Valldigna. Endevineu qui l'ha escrit!

Sols heu d'anar al un quiosc i pagar un euro de més pel Levante-EMV.

Veieu com l'estiu té coses bones?

En qui penses quan escrius?

És una pregunta freqüent quan visite escoles i instituts. 

Penses en el públic? En si li agradarà el que escrius?

Insisteixen.

Perquè la joventut és caracteritza per la seua curiositat. Llancen preguntes directes. Algunes em deixen amb la boca oberta.

La veritat és que quan escric pense únicament en els personatges i en el món que he traçat al seu voltant. Així de de màgic és el poder de la creació.

La sensació que tu manes i que tot depén de tu, fa que escapes de la realitat forània. Quan escric, sols existeix una realitat: la que jo he creat.

Resulta un fenomen molt més potent que quan llegisc. Està clar que si m'agrada un llibre, també m'endise en la ficció creada per altre. Però res a veure amb l'escriptura.

Tanmateix, quan acabe el procés i ja tinc la meua obra en mans, sí que pense en el públic. Els agradarà? Gaudiran llegint-lo? Entre l'esperança i el vertigen, desitge que lectors i lectores trien el meu llibre, que circule. Per a eixa missió ha sigut creat.

Els comentaris del públic són el meu premi o  el meu càstig. De normal, em sent premiada. Qualsevol elogi sincer representa un goig.  Si és un suggeriment de millora, prenc nota mental per al següent treball.

Perquè, atenció! En el moment que acabe una obra, en comence altra! Esglaons d'una cadena infinita, tanta com la meua imaginació. 

Així que ja ho sabeu: quan escric no pense en vosaltres de forma intencionada, tal volta sí de forma inconscient. Però queda clar que sou una part molt important en la meua tasca literària.

Adeu al mes de maig

Enguany he tingut un mes de maig increïblement literari. He fet de tot i més. Presentacions, fires, visites a aules, gales, col·loquis, etc. 

Això sí, zero temps de creació. El nou projecte haurà d'esperar-se, però tot arribarà.

Ací us deixe el resum de la marató literària en forma de vídeo.

Llengua: David contra Goliat

La literatura en valencià pot resultar un repte, una lluita. Pero no importa qui eres: David o Goliat. Tot és massa relatiu! Únicament importen la voluntat i l'actitud. Perquè estàs tu i està el món. Està la teua llengua materna i la de l'Estat. Pots rendir-te, clar que sí. Però no és ni serà mai la solució. Així que continuem avant amb un somriure amorós. Perquè som poble i tenim identitat.