Capítol 11. Missió impossible. GRANOTES A L'ASSALT.

11. Missió impossible.
A les 11 de la nit, la colla s’amagava en diferents punts de la rodalia del Castellet. La lluna estava nova i quasi no es veia res. Solament s’oïen les òlibes i els grills.

- No seria millor que vinguérem de dia? - va mormolejar Pol a Adrià

- Normalment els robatoris es fan de nit.

- Encenc la llanterna del mòbil? - va preguntar Pol.

- No, que ens descobriràs! - va renyar-lo Adrià.

De sobte va sonar un concert de trompetes i tots pegaren un bot. Lladres trompetistes? Però, en realitat, era el telèfon de Pol. Els seus pares volien saber què feia tan apartat del poble i el xic va dir-los que estava amb els amics, observant les estrelles. Després va alçar els muscles, en senyal d’impotència. Els altres van fulminar-lo amb la mirada.

A la 1 es cansaren de vigilar, no havia aparegut ningú i, a més a més, havien de tornar a casa.

- Segur que has espantat els lladres amb eixa tonada tan rància! - es va queixar Neus.

- És el concert en mi bemoll major de Haydn- va aclarir Pol-. El primer concert pensat únicament per a trompetes!

- Com si estiguera pensat per a violins! - va emprenyar-se Adrià.

- Si m’heu de tractar tan malament, jo me n’isc de la colla- va replicar Pol.

- Si ell se’n va, jo també! – va dir Anna.

- No, espereu-vos! – va aturar-los Neus-. Solament procura llevar-li volum a la tonada. Almenys, quan estiguem en una missió secreta.

La pròxima nit tampoc va tindre èxit, a pesar que Pol li havia tret tot el volum al mòbil i que havia avisat els seus pares que no el molestaren.

- A veure si els lladres... venen... més tard – va reflexionar Anna.

- O si venen de dia – va dir Toni, ofegant un badall-. Al cap i a la fi, són cudols i no diamants.

De camí a casa, acordaren que l’endemà es reunirien al centre d’operacions secretes per a decidir les pròximes actuacions. Cosa que feren després del repartiment de les bosses i el passeig matinal de Puces.

Ja acomodats en la cabana, amb el gos a la porta i Llum guaitant-lo desconfiada, cadascú va exposar el que pensava. Anna havia portat uns gots amb granissat de llima, fora feien 37 graus de temperatura.

- Ara mateix, els lladres podrien estar emportant-se un dels cudols del Castellet – va dir Toni-. Amb aquesta calor, qui els ho impediria?

- Jo no, per descomptat – va contestar Adrià, engolint el darrer glop del granissat.

- I on creieu que amagarien els cudols? En sacs? En maletes? - va preguntar Neus-. Cridarien massa l’atenció, algú els veuria! En els pobles, els rumors corren de pressa i ja se sabria.

Aquelles paraules els feren reflexionar.

- D’acord, acceptem que els lladres actuen de nit – va dir Pol-. Però nosaltres no podem estar al Castellet més tard de la 1, que és l’hora de tornada a casa. Així que resultarà impossible pillar-los.

- Si mentim als nostres pares, no – va dir d’una tirada Anna.

Tothom la va mirar sense creure-ho. On havia deixat la timidesa? Els ulls redons li brillaven, les pigues de la seua cara pareixien ballar alegrement.

- La teoria del caos – va continuar -. Jo li dic a ma mare que em quede en ta casa, tu li dius que passaràs la nit ací, l’altre que es quedarà allà i etcètera, etcètera.

- Ui, no ho veig gens clar – va dubtar Neus -. Ma mare no és fàcil d’enganyar, les caça al vol.

- No ens avancem - va dir Toni-. Jo propose que ens acostem ara al Castellet a buscar pistes

Els altres van començar a renegar, la calor els tirava enrere. L’aldarull fou tan gran que Puces es va posar a lladrar i Llum va córrer a amagar-se darrere dels rosers.

- Què som assaltadors o granotes? - va decidir Neus, alçant-se d’un bot-. Si fa calor, ens aguantem!

Prop del Castellet un home removia la terra del seu bancal amb una aixada, mentre suava a dojo. La colla se li va acostar.

- Bon dia!- va saludar Toni.

- La veritat és que fa un dia infernal – va contestar l’home.

 

- Li podem fer una pregunta? - va dir Neus-. Volem saber si darrerament ha vist pels voltants alguna persona forastera carregada amb sacs o maletes sospitoses.

L’home es va alçar per fi i es va fregar el llom adolorit.

- Creiem que algú s’està emportant les pedres del Castellet – va explicar Pol.

- L’única cosa que s’emporten són les figues de la figuera – va contestar l’home, torcant-se la suor – Ei, vosaltres sou aquells bandarres que em vau furtar les bresquilles fa uns anys!

Era l’oncle de Ferran! I tenia molt bona memòria i una aixada!

- No, no, s’equivoca vosté - va dir Toni reculant.

Es van allunyar ràpidament, abans que l’home reaccionara i complira l’amenaça de temps enrere. A pesar que Puces treia un pam de llengua, feren via al Castellet sense aturar-se. Al cap de poc, estaven sota la figuera.

- Ei, falta una altra pedra!- va observar Neus de seguida.

- Està clar que els lladres actuen a la nit – va concloure Pol, acostant-se al forat i escodrinyant-lo.

- Haurem de posar en pràctica la teoria del caos – va afegir Anna, sense quequejar.

Aleshores els cinc de la colla es miraren amb emoció i una mica de por. Pol va aprofitar el moment per a traure un selfie del grup per als amics del conservatori.