Capítol 10. Operacions secretes. GRANOTES A L'ASSALT.

 

10. Operacions secretes.

Anna i Pol foren acceptats provisionalment en la colla després que els majors els explicaren que podien ajuntar-se amb gent nova, sempre prenent les precaucions que ells ja coneixien de sobres (distància, mascareta i neteja).

L’alegria dels dos nous membres fou tan gran, que sols va faltar que es ficaren a ballar. De moment no disposaven de mascareta verda, però acordaren que s’hi pintarien un cercle d’eixe color fins que l’admissió fora definitiva.

- Però que quede clar que us ho heu de guanyar - va puntualitzar Adrià.

La veritat és que estava un poc gelós de Pol, que ja disposava de mòbil a pesar de ser més menut.

- Els meus pares volen controlar-me – va explicar el xic mentre els mostrava el telèfon-. Veieu? Tinc instal·lat un programa que els avisa d’on estic en qualsevol moment.

- Ostres, quina falta d’intimitat! - va queixar-se Neus.

- Però a l’estiu es relaxen una mica - va aclarir Pol -. No es passen el dia tafanejant els meus moviments!

- Això espere – va dir Toni, mosquejat.

Anna no els escoltava, pareixia molt tímida i estava nerviosa. Es notava que volia contar-los alguna cosa i no s’atrevia. Per això es fregava les mans i feia botets amb un peu i l’altre. La cua de cabells botava al mateix ritme.

- I a tu, què et passa? - va preguntar directament Neus-. Tens ganes de pixar?

- No... jo... tinc... - va quequejar ella, més roja que un titot.

- No em diràs que tu també tens mòbil - va cansar-se Adrià.

- Jo... tinc... gronxadors al jardí de ma casa i... una cabana...

Allò els va alegrar el dia. No tant els gronxadors, que consideraven massa infantils, sinó la cabana. Aquell podria ser un bon amagatall per a prendre decisions o retirar-se quan volgueren tranquil·litat. Immediatament, feren via a casa d’Anna a examinar la nova adquisició.

- Als teus pares els agraden els gossos? - va voler saber Toni.

- Sí! - va dir Anna, molt segura -. Tinc una gosseta que li diuen Llum.

Més que una cabana, era una caseta prefabricada. Tota de fusta, amb teulada de dos vessants i finestres que podien obrir-se i tancar-se. Dintre hi havia un llit plegable, dues cadires i una taula. Fins i tot hi havia bany!

- En realitat... la cabana és... per als convidats, però com enguany no en tenim... els pares han dit que... puc usar-la jo.

La pena era que si entrava Puces, no podien mantindre la distància de seguretat. Així que l’animal es va quedar fora, suportant amb resignació els lladrucs de Llum. La gosseta era deu vegades més menuda que Puces, però tenia molt mal geni i la van haver de lligar a la tanca del jardí.

- Creus que algun dia es faran amics? - va preguntar Neus a Anna.

- Amb... amb... els temps, crec que... sí – va dir Anna.

- Ostres, ací hi ha una catifa amb coixins! - va exclamar Toni, llançant-se a plom.

- Ves... amb compte... una catifa no... és un matalàs.

S’hi acomodaren cadascú on li pareixia millor. Se sentien acomboiats i molt a gust.

- Ara que ja estem tots junts i en un lloc segur, hem de votar una qüestió – va dir Neus -. Propose començar a investigar aquesta nit qui està emportant-se les pedres del Castellet.

- Sí, però abans podríem fer-nos una foto – va dir Pol, alçant el mòbil.

- Ni pensar-ho, aquest serà el nostre centre d’operacions secretes- va negar-se Adrià, que continuava recelós-. Res de fotos!

- Top secret! - va accedir Pol.

- I si... porte uns... refrescos i unes papes? - va preguntar Anna.

- Això sí, amb la panxa plena es pensa millor! – va accedir Toni.

La votació es va celebrar amb totes les garanties de seguretat i el resultat va ser que sí, que investigarien el robatori de les pedres.

- Descobrirem els culpables - va proclamar Neus.

- Coste el que coste! - va emocionar-se Adrià.

A fora, Puces va emetre un dels seus udols misteriosos i la gosseta va callar espantada.