dijous, 27 de setembre de 2012

EL TALISMÀ, de Pau (14 anys)

Aquell era un dia especial, era el dia en què li declararia el meu amor a Sílvia. Ho tenia tot ben assatjat, res no podia fallar. Ella era molt romàntica i jo li demostraria que sabia fer-la feliç. El pla era senzill: un passeig en barca, un sopar a mitja llum i la resta… imagineu-vos-ho.

Vam quedar a les vuit a la vora del llac i ambdós vam ser puntuals. Però jo vaig notar-la estranya, nerviosa, com si amagara alguna cosa.
Tal i com jo havia planificat, el barquer va acostar-se i ens va oferir un passeig pel llac. Jo vaig ajudar-la a pujar a la barca. Des de la vora, un violinista tocava la nostra melodia preferida.
-Sílvia, vull dir-te que… t’estime des del primer dia que vaig veure’t – vaig aventurar-me.
-No digues res, primer vull que veges una cosa…
Sílvia va descordar-se els botons de l’escot i va mostrar-me un medalló d’or amb un safir blau.
- Ens coneguérem ací, a la vora de llac, i sempre quedem ací - va dir -Saps per què m’agrada tan aquest racó?
- És un paratge preciós.
- Ho és, sí, però en realitat quedem ací perquè aquesta és ma casa. A mi m’atrau l’aigua com un imant.
-Em sembla fantàstic.
-És difícil d’explicar, Xavier – va continuar ella - Aquest medalló és una relíquia de la meua família…
-És bonic.
-La meua genètica és marina.
-Com?
-Sóc diferent. Mira…
Llavors va traure’s el medalló i va submergir-lo a l’aigua del llac, que va enfosquir-se i va començar a bullir, com un immens perol al foc.
- Vull que conegues la meua famíla, després em diràs si continues volent-me.
De sobte va sortir un cos de l’aigua: era una espècie de dofí amb cara de persona que va botar per damunt de la barca.
- Ah,què dimonis és açò? - vaig cridar
-Calla i mira, l’espectacle continua.
Efectivament, ara va emergir un coll llarguísim amb un cap rodó i una boca oberta que deixava veure unes dents esmolades terrorífiques. Era com el monstre del llac Ness!
-Qui són!?
-Ja t’ho he dit, la meua familia.
Sirenes, nimfes, serps marines i tota mena d’animals mitològics desfilaren per davant meu mentre jo creia que havia arribat la meua fi. La barca continuaba surant per la superfície bombollejant del llac. Un moment! I el barquer? Per què no deia res? Vaig tombar el coll per per veure la reua reacció i… el barquer s’havia transformat en un ésser demoníac. Tenia la pell roja i humida, els ulls rodons i eixits com els d’un gripau i de la boca en sortia una llengua bífida.
-Et presente mon pare… - vaig oir a Sílvia abans de desmaiar-me.
Uns copets a la cara em despertaren. Vaig obrir els ulls i vaig veure la cara bonica de Sílvia, que somreia innocent.
-Què passa, Xavier? Quan he vingut, t’he vist adormit sobre l’herba i el barquer ha partit sense nosaltres. Em pensava que passejaríem pel llac.
Tot havia sigut uns somni! Ufff… menys mal. Sílvia no era cap criatura marina! Però quan va ajudar-me a incorporar-me… un medalló blau va sobressortir-li per l’escot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Col·laboradors