dijous, 21 de maig de 2020

Confessions

Algunes persones es preguntaran perquè vaig deixar d'escriure els relats del confinament. La raó és que les xarxes socials estaven saturades d'històries, acudits, ocurrències, vídeos... i un llarg etcètera de soroll ambiental que em van col•lapsar. Simplement això. Vaig deixar fer als altres i em vaig recollir per a suportar una de les èpoques més complicades de la meua vida i sobretot de la història de la humanitat del darrer segle. Recolliment, tristesa, confusió, reflexió...
I ara per fi he tornat a escriure. Es tracta d'una novel•la adreçada al públic infantil, amb qui sempre m'he sentit molt a gust. Xiquets i xiquetes que miren el futur amb els ulls brillants.
Amb més tranquil•litat i esperança, sense la immediatesa i la pressa que demanen les xarxes socials... les meues lletres i jo caminem de nou.


dilluns, 23 de març de 2020

L'Exili (Confinament IX)

La presidenta havia ordenat que deixaren les cases. Eren un perill per a la salut. Fins a nova ordre, les persones de tot el món estaven condemnades a vagar, exiliades, expulsades. Quina tristor! Com enyoraven aquells espais reduïts d'intimitat i comoditat. Donarien qualsevol cosa perquè fóra a l'inrevés. Tant debò la solució fóra quedar-se en casa...



dissabte, 21 de març de 2020

Dissabte (Confinament VII)

Treballava en casa per internet, amb un ordinador d'alta tecnologia. Tractava informació molt delicada i no podia comentar-la amb ningú. Top secret. Una fortalesa digital.  Moltes hores de soledat o independència. Però quan arribava el cap de setmana, eixia a menjar-se el món. A relacionar-se amb l'exterior. Aquell dissabte també es va rentar, perfumar i arreglar amb la millor roba que tenia a l'armari. Però en arribar a la porta... es va adonar que havia oblidat l'usuari i la contrassenya. Tancat en la fortalesa.

dijous, 19 de març de 2020

Primavera (V Confinament)

"Prompte veureu la llum", deien. Sí, la llum, la llum... s'esforçava a creure. Perquè la llum estava al final del llarg i penós camí. Perquè la llum era la salvació i la glòria. Quan per fi va arribar la claror, va ser un esclat tan fort que va enlluernar-la. Ningú l'havia avisat que seria així! No s'havia protegit! Havi vist unes pampallugues de color i... res més. Però la llum havia vingut. Com la primavera.


dimecres, 18 de març de 2020

La literatura ha mort (confinament IV)

"És perillós parlar", van advertir les autoritats sanitàries. Així que la gent es va posar a escriure. Tot allò que volien dir, expressar, comunicar, declarar, etc. ho feien per mitjà de les lletres. Primer usaren els mòbils, les tauletes i els ordinadors, però després es posaren de moda el paper i la tinta. Les persones perfeccionaren la cal·ligrafia, l'ortografia i la gramàtica. Tothom es va fer expert en l'art d'escriure. Donava gust llegir aquells textos plens de metàfores, anàfores, paral·lelismes,  el·lipsis...  De manera que l'antic ofici dels escriptores i les escriptores es va acabar. La seua existència ja no tenia sentit. La literatura ha mort! Visca la literatura!

dimarts, 17 de març de 2020

Testament vital (3er relat des del confinament)

S'estimaven tant que sovint deien: "Si fóra precís, barataria la meua vida per la teua" o "Et donaria el meu cor, si el necessitares ". I ho sentien de veres, no mentien. Així ho van deixar escrit al testament vital. Un dia van tindre un accident de cotxe. Els bombers van traure els seus cossos de la ferralla. Una ambulància els va transportar directament al quiròfan de l'hospital més proper. Després de quatre opetacions i dues setmanes en coma, despertaren alhora. Ell tenia un ull i un pulmó d'ella. Ella un ronyó i part de la pell d'ell. Compartien el fetge. Molts mesos després van eixir de l'hospital més enamorats que mai. Primer que res, van acudir a la notaria. Els calia retocar el testament vital per a actualitzar-lo.





dilluns, 16 de març de 2020

Sense imaginació (segon microrrelat des del confinament)

En casa no hi havia espills. Quan preguntava als pares per què, li responien de forma vaga. Així que s'hi va acostumar. Va aprendre a rentar-se, a pentinar-se i a vestir-se sense espills. Els pares li compraven la roba i tot allò que necessitava. Ells viatjaven en cotxe fins a la ciutat  per a proveir-se, perquè vivien en un xalet aïllat en la muntanya. "Queda't en casa, tornem de seguida", li deien. I  obeïa perquè les revoltes de la carretera li produïen mareig des que era una criatura. Estudiava en casa, es connectava a internet, jugava al jardí... No s'avorria i no trobava a faltar ningú ni res. Tampoc els espills. Però una vegada el venedor extraviat d'un comerç on-line  li va deixar un paquet que no havia demanat. Els seus pares no estaven en casa. Va obrir el paquet i... era allò un espill, segons explicava la capsa? Sí, devia ser-ho! Va traure -lo i s'hi va buscar en la superfície llisa i brillant. Horror, no s'hi veia, no apareixia reflectida cap imatge! Significava això que no existia? S'havia imaginat la seua vida? Però si no existia... tampoc tenia imaginació! Allò sí que era terrible.


Col·laboradors