dimecres, 12 de desembre de 2018

Celebra les festes amb lletres

S'acosten les festes, pots celebrar-les  de qualsevol manera o pots escollir la millor forma de viure-les: llegint.


dimarts, 27 de novembre de 2018

El públic hostil

Després de tantes presentacions, xarrades, col•loquis i visites, quan arribe a un lloc tarde poc en distingir tres tipus de públic. Amb una mirada general tinc prou:
1. Públic recptiu: persones diposades a escoltar i a participar. És el col•lectiu més fàcil i el que més satisfacció proporciona.
2. Públic indiferent: els que són però no estan. No molesten, però tampoc ajuden. Jo intente guanyar-me'ls i moltes vegades ho aconseguisc, la qual cosa m'anima a continar intentant-ho amb el trecer col•lectiu.
3. Públic hostil: sense cap motivació ni interés, amb cara d'avorriment, actitud de "no sé què faig ací si m'importa un rave el que dius".
El principal problema d'aquest públic és que pot enfonsar-te la moral. A pesar de tot, jo intente implicar-lo i guanyar-me'l, però resulta molt esgotador i puc desatendre el primer grup. Solució? Hi ha vàries vies:
-ignorar-lo si es mostra passiu
-  però, i si es posa agressiu comentaris ofensius o si intenta posar-te en ridícul?
Els primers anys m'empassava la indignació, feia com si no anara amb mi. Amb el temps he aprés a fer-los fora, els convide amablement a  anar-se'n.
 Sobretot, el públic hostil ha de saber que jo vaig com a autora, no com a avaluadora ni com a autoritat. Com que vaig perquè vull, necessite que els que estan vulguen estar. Al cap i a la fi, la literatura ha de ser un plaer, no una obligació ni un càstig.
A pesar de tot, jo sempre em quede amb les experiències més agradables, la resta és fum.



                                                                Exemple de públic receptiu

dilluns, 29 d’octubre de 2018

Nit de les ànimes al Palau dels Comtes de Vilabella


Lluís havia sabut d’ella per les investigacions de la tesi doctoral. Maria-Eugènia, li deien, filla dels Comtes de Vilabella.

Quan va invertir l’herència del iaio en comprar aquell palauet que tenia fama d’embruixat, tothom li havia preguntat si estava boig, si havia perdut l’oremus. Però ell volia conéixer personalment aquella jove a qui els retrats mostraven bellíssima i de qui les cròniques contaven que cantava com els àngels i que tocava el piano. Lluís s’havia enamorat de Maria-Eugènia, senzillament. La resta de circumstàncies li pareixien insubstancials.

Ni tan sols havia fet obres al palauet, sols havia llogat la neteja a una empresa i s’hi havia mudat immediatament. Alguns mobles estaven inservibles, però podia aprofitar-ne altres que es conservaven millor. Per exemple la cambra on antigament s’havia allotjat el majordom estava perfecta. La de Maria-Eugènia li semblava un santuari que no va voler profanar.

Es passava les nits esperant un senyal, però a part de les passes dels ratolins i el so del vent colant-se per les finestres, no havia captat la presència de la seua estimada.

Fou la matinada de l’1 de novembre de 2017, quan es despertà sobresaltat. Estava segur d’haver oït una veu, com un cant dolç que el feu llevar-se del llit d’un salt.

En eixir de la cambra, s’adonà que el cant provenia del vestíbul principal. Caminà de puntetes per a no espantar-la, obrí la porta i... per fi! Una silueta femenina es distingia a través de la penombra. Era ella, n’estava segur. La jove mirava a través d’un finestral i cantussejava una tonada trista. Tal volta esperava el traïdor que l’havia abandonada dies abans de les noces anunciades.

Ell va avançar amb les cames tremoloses i se li va apropar per darrere tot pensant: «Jo mai et deixaré, reina meua, allà on vages, aniré amb tu». Llavors li tocà un muscle... i la jove es girà. S’abillava amb un vestit estropejat de gasses i mussolina, tenia la cintura de vespa i els pits abundants. Els cabells eren daurats, però els rínxols queien desordenadament sobre la seua cara de pell pàl·lida. A través, dels llavis esblaimats, sols s’entreveia un forat. També els ulls semblaven buits, conques que emetien una llum verdosa.

Ella deixà de somicar i es quedà quieta, mirant-lo atentament.

- Maria-Eugènia de Casaventura i Orres, filla dels Comtes de Vilabella, jo t’oferisc el meu cor, el meu amor incondicional. No tinc res més que això. M’acceptes?

De la boca fosca va sortir un so molt dèbil, que ell va entendre com «sí». Va ser tanta la seua emoció, que va s’acostà als llavis exsangües de la dama i li diposità un bes. No li importà l’alé putrefacte ni la gelor que desprenia la figura. Lluís es va sentir l’home més feliç del món... fins que la figura va desaparéixer de sobte.

- No te’n vages, no te’n vages! - va cridar desesperat.

En abocar-se a la finestra, li va paréixer veure un farcell de gasses al sòl del pati, uns rinxols escampats per terra, un cap grotescament girat... I, sense pensar-s’ho més, es llançà al buit per a trobar-se amb ella de nou.

«L.P.G, propietari del palau dels Comtes de Vilabella, ha estat trobat mort al pati de la mansió. Sembla que ha sigut un suïcidi. Curiosament el jove ha triat el mateix lloc que va triar la filla dels Comtes per a acabar amb la seua vida després de ser abandonada pel seu promés l’any 1927», deien els diaris de l’endemà.

divendres, 28 de setembre de 2018

La memòria dels més dèbils

Que bonic és recordar les grans fites que hem aconseguit o els moments de felicitat viscuts! Que interessant resulta recordar les victòries dels herios o els descobriments científics que ens han facilitat la vida!
Però què passa amb aquells records que ens reporten tristor, amargor o decepció? Hem de bandejar-los? Hem d'amagar-los o fins i tot esborrar-los de la nostra ment?
Jo opine que no. Totes les nostres experiències ens han fet tal i com som ara. Si en la nostra vida tot foren èxits, alegries, victòries, premis, etc. no seríem nosaltres. Hauríem esdevingut persones febles, perquè sols coneixeríem el camí més fàcil, no podríem suportar els clots i perills, cauríem en la desesperació per qualsevol niciesa.
En l'àmbit col·lectiu passa el mateix. La societat ha de recordar tant els èxits com els fracassos i aprendre d'uns i dels altres per a continuar avançant de forma positiva.
Aleshores, que passa amb la memòria històrica? Darrerament sembla un tabú recordar el passat, en concret la guerra i la postguerra civil. Molta gent al·lega que hem d'oblidar per no provocar una divisió en la societat actual. Que si posem el dit en les ferides, mai es curaran. Diuen que el que està fet, no es pot desfer. Que deixem els morts en pau. Que vivim el moment.
Sí, jo també vull viure el moment, però això no significa oblidar. Sobretot quan es tracta de fets injustos que encara no s'han reparat. Les ferides es curen quan les desinfectem, si no poden provocar una gangrena. Oblidar no és el remei per a unir, sinó per a enganyar el nostre subconscient.
A més a més, recordem que l’oblit no és un acte que depén de la nostra voluntat , en canvi perdonar sí que ho és. Però per a perdonar, abans cal fer justícia.
Com diu el meu amic Víctor Mansanet i Boïgues: sempre són els mateixos els qui es veuen obligats a oblidar, o a fer com si hagueren oblidat. I són els més dèbils, els perdedors, les víctimes...
Per tant, jo dic: no a l’oblit, sí a la memòria, sí a la reparació de les injustícies, sí al consol dels que han sofert. Sí a la dignitat del poble, de tot el poble, no solament de la meitat.







dijous, 20 de setembre de 2018

Barcelona, bona collita.

Amb companys i companyes tan agradables, amb la il•lusió d'una xiqueta i amb LA REVOLTA D'ADAM, vaig estar el dia 9 a Barcelona. Ciutat acollidora i alegre, oberta al món per la mar i mil camins, ens esperava curulla de sorpreses. La Plaça de la Catedral era una festa de lletres i germanor. Puc afirmar que la collita valenciana fou un éxit. Quasi 40 autors i autores, editors i editores, amants de la literatura, desfilàrem per l'espai 1, dirigits per Manolo Gil. Una bona organització i les ganes de participar de tothom foren els ingredients necessaris per a recollir el fruit de la nostra imaginació i treball.
Barcelona, sempre amb tu!

dijous, 6 de setembre de 2018

Setmana del Llibre en Català a Barcelona

Amics i amigues,

Novament m'han convidat a la Setmana del Llibre en Català. L'editorial Bullent m'ha donat l'oportunitat d'acudir amb LA REVOLTA D'ADAM i ja forme part de la Collita Valenciana viatgera.
Amb molta il·lusió, aquest diumenge pujaré a l'autobús i, junt amb la resta de companys i companyes de les editorials, partiré cap a una de les meues ciutats més estimades: Barcelona.
Si l'experiència és, almenys, tan bonica com la de l'any passat, estaré més que satisfeta.
Així que ja us ho contaré tot quan torne.


dilluns, 23 de juliol de 2018

Dones i literatura en Benifairó

Si creus que ja està tot dit sobre el paper de les dones en la literatura, t'equivoques. Vine a Benifairó de la Valldigna i escolta el que volem contar-te Encarna Sant-Celoni, Isabel Canet, Lídia Santacreu i jo. Sempre disposada a gaudir de les lletres i del públic lector, em tindreu prop de vosaltres en La Valldigna.


Col·laboradors