diumenge, 17 de febrer de 2019

L'èxit de Caterina Cremec

El persontge de Caterina Cremec va nàixer l'any 2006, fruit de la meua admiració per Bram Stoker i Edgar Allan Poe. Vampirs, vampires, homes llops, morts vivents, etc. havien de protagonitzar alguna de les meues obres sí o sí. Era una il•lusió i un deute. No imaginava que la història que vaig inventar tindria tant d'èxit! Va guanyar el premi Enric Valor de narrativa juvenil l' any 2007 , quan jo estava embarassada del meu fill menut. Va publicar-se per primera vegada l'any 2008 i va ser presentada en la Fira del Llibre de València. Ha sigut llegida per centenars de joves i adults. L'han recomanada instituts d'arreu de la nostra terra i fins i tot en la Universitat de València, on han escenificat el recorregut dels personatges per la ciutat.
Si em pregunten per què hem arribat a les 6 edicions, solament diré que el meu llibre ha enamorat el públic. Llegiu-lo i jutgeu-lo. Jo no sóc crítica literària, sinó autora.
Orgullosa i fan de Caterina Cremec, us recomane també la segona part: La venjança de Caterina. Perquè les coses bones venen de dos en dos.

dissabte, 19 de gener de 2019

Ara que fa 40 anys que escric...

Voldria expressar totes les coses bones que m'ha aportat la literatura. Però en són tantes, que no podré. La literatura m'ha ensenyat a ser Lourdes Boïgues, la que els lectors coneixen i la que jo conec. Gràcies a les lletres, he aprés a valorar-me com a persona, a sentir-me especial. Cadascú té una forma de sentir-se diferent, únic... jo sóc autèntica gràcies a l'escriptura. Les lletres m'han consolat, m'han ajudat a créixer i superar-me, m'han acompanyat i guiat, m'han il·lusionat, m'han apassionat... De totes les circumstàncies que m'envolten, la literatura és l'única que mai m'ha disgustat, sinó tot el contrari. D'ella sempre he rebut alegria i satisfacció.
Així que gràcies, estimades lletres.

dilluns, 31 de desembre de 2018

DECÀLEG PER A ESCRIURE LA HISTÒRIA DE LA TEUA VIDA

Aquests són els meus consells d'escriptora:

1.- L'inici de la història és molt important. Comença bé l'any. 

2-. Busca un ambient llumniós i agradable per a escriure. Fes que la teua vida siga bonica, solament depén de tu.

3.- Tria uns protagonistes atractius i vistosos .Envolta't de persones que t'aporten felicitat.

4.- Crea un personatge dolent, resulta necessari en la història . És inevitable tindre enemics: controla'ls, però que no t'amarguen la vida.

5.- Tu manes de la teua història, dels fets i de les situacions. Pren les regnes de la teua vida, és teua.

6.- De tant en tant, atura't i fes una ullada al que has escrit. Tots cometem errors, si no pots corregir-los, almenys intenta-ho.

7.- Si et ve la inspiració, que et pille treballant la teua història. Per a aconseguir qualsevol repte en la vida, has de lluitar durament.

8.- Gaudeix de cada paraula escrita. Viu el present.

9.- Deixa evolucionar l'argument segons escrius, és una història viva. Descontrola't de tant en tant.

10.- No deixes cap situació solta ni t'oblides de cap personatge. En la teua vida tot té un significat, res passa perquè sí.

10.- Tria un final que t'agrade i que enamore al públic, eixe és l'èxit de la teua història. Faces el que faces, fes-ho bé i triomfaràs.

dimecres, 12 de desembre de 2018

Nadal amb els fills de la fam

S'acosten les festes, pots celebrar-les  de qualsevol manera o pots escollir la millor forma de viure-les: llegint.


dilluns, 29 d’octubre de 2018

Terror al Palau de Vilabella


Lluís havia sabut d’ella per les investigacions de la tesi doctoral. Maria-Eugènia, li deien, filla dels Comtes de Vilabella.

Quan va invertir l’herència del iaio en comprar aquell palauet que tenia fama d’embruixat, tothom li havia preguntat si estava boig, si havia perdut l’oremus. Però ell volia conéixer personalment aquella jove a qui els retrats mostraven bellíssima i de qui les cròniques contaven que cantava com els àngels i que tocava el piano. Lluís s’havia enamorat de Maria-Eugènia, senzillament. La resta de circumstàncies li pareixien insubstancials.

Ni tan sols havia fet obres al palauet, sols havia llogat la neteja a una empresa i s’hi havia mudat immediatament. Alguns mobles estaven inservibles, però podia aprofitar-ne altres que es conservaven millor. Per exemple la cambra on antigament s’havia allotjat el majordom estava perfecta. La de Maria-Eugènia li semblava un santuari que no va voler profanar.

Es passava les nits esperant un senyal, però a part de les passes dels ratolins i el so del vent colant-se per les finestres, no havia captat la presència de la seua estimada.

Fou la matinada de l’1 de novembre de 2017, quan es despertà sobresaltat. Estava segur d’haver oït una veu, com un cant dolç que el feu llevar-se del llit d’un salt.

En eixir de la cambra, s’adonà que el cant provenia del vestíbul principal. Caminà de puntetes per a no espantar-la, obrí la porta i... per fi! Una silueta femenina es distingia a través de la penombra. Era ella, n’estava segur. La jove mirava a través d’un finestral i cantussejava una tonada trista. Tal volta esperava el traïdor que l’havia abandonada dies abans de les noces anunciades.

Ell va avançar amb les cames tremoloses i se li va apropar per darrere tot pensant: «Jo mai et deixaré, reina meua, allà on vages, aniré amb tu». Llavors li tocà un muscle... i la jove es girà. S’abillava amb un vestit estropejat de gasses i mussolina, tenia la cintura de vespa i els pits abundants. Els cabells eren daurats, però els rínxols queien desordenadament sobre la seua cara de pell pàl·lida. A través, dels llavis esblaimats, sols s’entreveia un forat. També els ulls semblaven buits, conques que emetien una llum verdosa.

Ella deixà de somicar i es quedà quieta, mirant-lo atentament.

- Maria-Eugènia de Casaventura i Orres, filla dels Comtes de Vilabella, jo t’oferisc el meu cor, el meu amor incondicional. No tinc res més que això. M’acceptes?

De la boca fosca va sortir un so molt dèbil, que ell va entendre com «sí». Va ser tanta la seua emoció, que va s’acostà als llavis exsangües de la dama i li diposità un bes. No li importà l’alé putrefacte ni la gelor que desprenia la figura. Lluís es va sentir l’home més feliç del món... fins que la figura va desaparéixer de sobte.

- No te’n vages, no te’n vages! - va cridar desesperat.

En abocar-se a la finestra, li va paréixer veure un farcell de gasses al sòl del pati, uns rinxols escampats per terra, un cap grotescament girat... I, sense pensar-s’ho més, es llançà al buit per a trobar-se amb ella de nou.

«L.P.G, propietari del palau dels Comtes de Vilabella, ha estat trobat mort al pati de la mansió. Sembla que ha sigut un suïcidi. Curiosament el jove ha triat el mateix lloc que va triar la filla dels Comtes per a acabar amb la seua vida després de ser abandonada pel seu promés l’any 1927», deien els diaris de l’endemà.

divendres, 28 de setembre de 2018

La memòria dels més dèbils

Que bonic és recordar les grans fites que hem aconseguit o els moments de felicitat viscuts! Que interessant resulta recordar les victòries dels herios o els descobriments científics que ens han facilitat la vida!
Però què passa amb aquells records que ens reporten tristor, amargor o decepció? Hem de bandejar-los? Hem d'amagar-los o fins i tot esborrar-los de la nostra ment?
Jo opine que no. Totes les nostres experiències ens han fet tal i com som ara. Si en la nostra vida tot foren èxits, alegries, victòries, premis, etc. no seríem nosaltres. Hauríem esdevingut persones febles, perquè sols coneixeríem el camí més fàcil, no podríem suportar els clots i perills, cauríem en la desesperació per qualsevol niciesa.
En l'àmbit col·lectiu passa el mateix. La societat ha de recordar tant els èxits com els fracassos i aprendre d'uns i dels altres per a continuar avançant de forma positiva.
Aleshores, que passa amb la memòria històrica? Darrerament sembla un tabú recordar el passat, en concret la guerra i la postguerra civil. Molta gent al·lega que hem d'oblidar per no provocar una divisió en la societat actual. Que si posem el dit en les ferides, mai es curaran. Diuen que el que està fet, no es pot desfer. Que deixem els morts en pau. Que vivim el moment.
Sí, jo també vull viure el moment, però això no significa oblidar. Sobretot quan es tracta de fets injustos que encara no s'han reparat. Les ferides es curen quan les desinfectem, si no poden provocar una gangrena. Oblidar no és el remei per a unir, sinó per a enganyar el nostre subconscient.
A més a més, recordem que l’oblit no és un acte que depén de la nostra voluntat , en canvi perdonar sí que ho és. Però per a perdonar, abans cal fer justícia.
Com diu el meu amic Víctor Mansanet i Boïgues: sempre són els mateixos els qui es veuen obligats a oblidar, o a fer com si hagueren oblidat. I són els més dèbils, els perdedors, les víctimes...
Per tant, jo dic: no a l’oblit, sí a la memòria, sí a la reparació de les injustícies, sí al consol dels que han sofert. Sí a la dignitat del poble, de tot el poble, no solament de la meitat.







dijous, 20 de setembre de 2018

Barcelona, bona collita.

Amb companys i companyes tan agradables, amb la il•lusió d'una xiqueta i amb LA REVOLTA D'ADAM, vaig estar el dia 9 a Barcelona. Ciutat acollidora i alegre, oberta al món per la mar i mil camins, ens esperava curulla de sorpreses. La Plaça de la Catedral era una festa de lletres i germanor. Puc afirmar que la collita valenciana fou un éxit. Quasi 40 autors i autores, editors i editores, amants de la literatura, desfilàrem per l'espai 1, dirigits per Manolo Gil. Una bona organització i les ganes de participar de tothom foren els ingredients necessaris per a recollir el fruit de la nostra imaginació i treball.
Barcelona, sempre amb tu!

Col·laboradors