dimecres, 22 de setembre de 2021

GRANOTES A L'ASSALT. Capítol 7. Una decisió arriscada.

 


7. Una decisió arriscada.

Se’n tornaren a la vora del riu en silenci, amb el cap cot. Però abans d’arribar-hi, escoltaren unes rialles i uns xipollejos que els feu aturar-se immediatament.


- No poden veure’ns sense mascareta! - va alertar Adrià.

- I què fem? - va preguntar Toni.

S’ho rumiaren un moment, les alternatives eren poques. Si hi havia gent banyant-se, per poca que fora, els veurien amb la cara descoberta i no tindrien cap excusa.


- Els llancem a Puces? - va proposar Neus.


- Què dius? - va estranyar-se Toni - Si aquest gos no li faria mal ni a una mosca!


- Però segur que els espantarà i això ens donarà un temps d’avantatge per a recollir les mascaretes i posar-nos-les.


- Això si no les han vistes penjades a les bicicletes – va objectar Adrià.


Van decidir arriscar-se, valia més allò que res. S’acostava l’hora de dinar i no podien tornar al poble sense mascaretes.


- Puces, corre al riu! - va cridar Neus.

- A per les granotes, Puces! - va afegir Toni.


Allà que va anar el gos, molt emocionat, a la cerca de les seues amigues granotes. Lladrant i corrent cap al riu, amb la llengua fora i remenant la cua. En veure’l, els banyistes van quedar-se més blancs que un ciri. No sabien si eixir de l’aigua o capbussar-se ben endins. Aleshores Puces, que creia que jugaven a conillets a amagar, es va dedicar a perseguir-los abans de buscar els amfibis.


Fou un moment clau. La colla va córrer a posar-se les mascaretes i van pujar a les bicis mentre cridaven:


- Puces, torna! A menjar!


El gos estava marejat, ja no sabia a qui empaitar. Però sí que coneixia la paraula «menjar» i finalment va seguir les bicicletes que s’allunyaven a tota velocitat. Els banyistes, en canvi, encara tardaren un parell d’hores a reaccionar.


Toni, Adrià i Neus s’aturaren a pocs metres del poble. Havien de prendre una decisió. Puces va seure a descansar, tanta corredura l’havia deixat baldat.


- I bé, què farem? - va preguntar ella-. Contem als pares que hem estat a Borall?


- No, ni pensar-ho – va negar Toni-. Ens confinaran i passarem la resta de vacances en casa tancats.


- Jo em quedaré sense mòbil! – va dir Adrià, horroritzat davant d’aquella tragèdia.


Puces es va escarxofar i va sospirar llargament, de sobte pareixia trist. Però no estava clar si era pel confinament, pel mòbil o per altres causes canines.


- Però i si hem agafat el virus? - va continuar Neus.


- No ens passarà res, tranquils – va intentar calmar-los Adrià.


- Mira, tu, el metge ha parlat! – va exclamar Toni.


L’hora de dinar ja havia passat, estaven famolencs, la qual cosa no els ajudava a aplegar a un acord. Finalment, Puces es va posar dempeus i els va esbroncar amb uns lladrucs que es degueren sentir per tot el poble.


- Jo sí que contaré que he estat prop de Borall sense mascareta – va decidir Toni-. No vull perjudicar els meus pares i iaios.


- Ho contem tots o ningú, la Colla Assaltadora sempre va a una – va dir Neus.
- Votem-ho, doncs! - va exigir Adrià.


A favor de contar-ho estaven Toni i Neus, en contra estava Adrià. Puces es va abstindre.


- Que conste que no ha sigut una votació justa – va queixar-se Adrià-. Sols en som tres, mitja colla. Si n’haguérem sigut més... tal volta...


Justa o no, la decisió estava presa, es faria com havia acordat la majoria. Primer anaren a casa la tia Amèlia i li ordenaren al gos que entrara en casa, que encara romania oberta. Puces els va mirar un moment i després va obeir-los amb la cua entre les cames.


- Quedem demà a l’hora de sempre, al mateix lloc – va dir Neus als seus amics -. Si no acudim, ja sabem per què.


- Perquè ens hauran confinat - va retraure-li Adrià -. I la culpa serà vostra!


Se separaren desanimats, cadascú va pedalejar cap a una direcció diferent. Tenien la sensació que tardarien a retrobar-se.

dilluns, 20 de setembre de 2021

GRANOTES A L'ASSALT. Capítol 6. Proscrits.

 


6. Proscrits.


La colla va escoltar el ban quan acudien a casa de la tia Amèlia: «Les autoritats sanitàries han informat d’un brot del virus a Borall, es recomana no acudir al poble veí. Igualment s’aconsella extremar les precaucions d’higiene i distància personal. Per precaució, les persones majors de 70 anys haurien de romandre en casa fins a nou avís».


Borall està a tres quilòmetres de Benicarà! - va exclamar Neus, impressionada-. No hi havia hagut cap cas de virus fins ara.


- L’hauran portat els forasters com els pares d’Adrià – va dir Toni.


- Ei, jo soc igual de foraster com tu! - va defendre’s el xicot amb la cara roja.


- No, perquè jo tinc arrels ací! - va cridar Toni, molt orgullós.


- Sí, mira, ja veig les arrels que t’ixen dels peus! - va continuar Adrià.


- Ei, ei, què feu? Dins de la colla no hi ha baralles! - els va renyar Neus.


Els dos xicots van callar avergonyits. Allò era cert, mai s’havien barallat i un virus no desfaria la seua amistat. Al final, van xocar els colzes en senyal de pau.


Els veïns que escoltaven el ban entraven immediatament a casa, esporuguits. Però ells continuaren pedalejant fins a ca la tia Amèlia. La trobaren a la porta amb els ulls plens de llàgrimes, mirant a totes bandes.


- Què passa, tia? - va preguntar Neus.


- Puces se n’ha fugit! - va cridar la dona -. Quan jo estava escoltant el ban, ha aprofitat per a eixir-se’n. Us buscava a vosaltres, com sempre veniu a la mateixa hora...


La colla es va esbalair, també era mala sort! Sols s’havien retardat uns minuts.


- Deu estar prop, el trobarem de seguida! – va exclamar Neus, posant-se en marxa.


El buscaren per tot el poble: cada carrer i cada cantó foren revisats, però no el trobaren. Hi havia poca gent a qui preguntar, de sobte tothom tenia 70 anys o més. No es veia ni una ànima.


- I què fem ara? - va preguntar Toni.


- Anem al riu! – va contestar Adrià.


- Sí, de segur que està allí. Li encanta banyar-se les potes i acaçar les granotes.


Feren via al riu pedalejant cada vegada més ràpids, arribaren suats. La mascareta no ajudava gens. Cridaren el gos en veu alta, li xiularen, feren soroll amb l’aigua per atraure’l... sense resultat.


- I si ha caigut en la Sima dels Degollats? - va espantar-se Neus.


Aquella possibilitat els va deixar sense alé i, per primer cop, van traure’s les mascaretes per a respirar millor. A continuació es mullaren la cara i els cabells... Quin descans!


- Puces és molt intel·ligent, no haurà comés l’error d’abocar-se a la sima – va dir Toni.


- Per si de cas, deixem les bicicletes ací i comprovem-ho - va proposar Toni.


- Vinga, va, de pressa! - va acuitar-los Adrià.


Van córrer turó amunt, com si els perseguiren, fins a arribar a la vora de la sima. Però estava clar que si no s’acostaven més, no podrien veure l’interior. Amb molta cura superaren els cudols; els esbarzers eren més complicats d’apartar i algunes punxes els van ferir cames i braços.


- Puces, Puces! - cridava Neus.


Pucetes, guapo! - s’afegia Toni.


- Compte! Si avancem més, caurem nosaltres dins! - va advertir-los Adrià.


S’aturaren de sobte, conscients del perill. Fou aleshores quan van oir uns lladrucs en la llunyania.


- És Puces! - va exclamar Toni-. No està en la sima!


- Pareix que els lladrucs vinguen d’aquella banda! - va dir Neus, assenyalant cap a l’est.


Baixaren del turó a rodolons i es guiaren pels crits cada vegada més forts de Puces. Pareixia que s’havia tornat boig. Lladrava com si s’haguera topat amb el dimoni. Per fi el trobaren plantat al bell mig d’una clariana, amb els pèls eriçats, mirant endavant i udolant.


- Puces, què tens? - va acostar-se Neus fent-li moixaines.


Toni i Adrià la seguiren, encuriosits i espantats alhora.


- Oh, no! - va cridar Neus, quan ja tenia subjecte el gos del collar.


Puces havia callat, però seguia amb la mirada fixa en un conjunt de cases que s’estenia metres enllà.


Borall! - va entendre per fi Toni.


- Puces és tan valent, que li planta cara al virus – va dir Adrià.


Els tres de la colla van començar a estirar-lo cap enrere per a allunyar-se del poble veí. Però Puces tenia molta força. Per sort, Neus portava un caramel a la butxaca i li l’oferí a l’animal. D’aquesta manera aconseguiren arrossegar-lo uns metres.


- Estem venuts! - va dir la xica -. Hem desobeït un ban oficial, ens hem acostat a Borall.


- I tampoc portem les mascaretes! – va dir Toni, palpant-se la cara-. Ens l’hem deixades al riu, amb les bicicletes...

 

Puces va fer un darrer udol llastimós i ells es miraren furtivament, com a proscrits. Estaven fora de la llei.

GRANOTES A L'ASSALT. Capítol 5. Nits de cine.

 


5. Nits de cine.

Altres anys, joves i xiquets s’ajuntaven al Club Social o al jardí quan queia el sol. S’emportaven els entrepans i sopaven a la fresca, després inventaven jocs o escoltaven música. Però, és clar, el virus havia desbaratat els plans i la colla va decidir buscar una diversió diferent.


Així van descobrir l’antic llavador, als afores del poble, on havien d’acudir amb llanternes. Mentre xarraven, posaven els peus a remulla.


- Ostres, que bé s’està ací! - va exclamar Toni, esquitxant els seus amics.


- S’estaria millor si la gent no hi llançara el fem – va dir Adrià.


- L'eco-parc està prop, però pareix que moltes persones no es molesten a arribar al final del trajecte – va doldre’s Neus.


Endavant, cada membre de la colla recollia algun embalum i el traslladava a les portes de l’eco-parc. Després s’asseien a remullar els peus al llavador, contents del treball.


- Es pot saber per què t’embrutes tant a la nit? - va preguntar Eva, la mare de Toni.


Ell li ho va explicar, avergonyit. Son pare va dir que allò estava bé, però que havien d’anar amb cura per no fer-se mal.


- Carreguem coses menudes – va excusar-se el xic.


- Vaja, ara sou fematers! - va renyar-lo l’avi Antoni-. Aquesta feina correspon a l’ajuntament!


- Deixa el xiquet tranquil! - va defendre’l la iaia -. Tots els joves haurien d’estar tan conscienciats com ell! Jo us faré mascaretes noves i samarretes a joc, per a no embrutar-vos la roba bona.


Carolina, la iaia de Toni, cosia molt bé. De jove, havia sigut modista. L’endemà mateix de la conversa, va buscar tela a les golfes i va posar-se a la feina. El resultat foren tres mascaretes i tres samarretes de color verd llampant.


- Ara sí que semblem granotes! - va exclamar Neus, en veure’s.


Van posar-se a botar els tres, rient i esquitxant-se amb l’aigua del llavador. Tant de soroll feren, que els descobriren altres xiquets i volgueren afegir-se a la tasca de neteja. Al remat, però, hagueren de deixar-ho perquè l'algutzir va donar una carta a cadascú dels pares dels tres amics. 
«L’Ajuntament de Benicarà agraeix la vostra col·laboració, però entenent que la higiene és més important ara que mai, l’equip municipal es farà càrrec de netejar el llavador i el camí a l’eco-parc».


No veges que contents es posaren tots els habitants del poble. Alguns s’animaren a rentar la roba al nou llavador i, de nit, s’hi celebraven concursos de rondalles i acudits. Sempre respectant les distàncies, això sí. Fins i tot l’ajuntament va prometre que allargaria l’enllumenat públic perquè no feren falta les llanternes.


Com que hi havia tant d’enrenou, la colla es va esmunyir. Què podien fer? Neus va proposar anar de nit a les portes del cementeri, situat a l’eixida del poble. Continuaven abillant-se de granotes. S’acostaven a l’edifici i comptaven fins a cent (superant així el rècord a què havien arribat altres). Després arrancaven a córrer de tornada al poble.


- Està clar que no ens empaita cap fantasma – va concloure Toni al cap d’uns dies.


- Tens raó – va dir Neus-. De fet, podríem comptar fins a dos-cents.


- O no comptar i quedar-nos el temps que ens done la gana – va afegir Adrià.


I així ho feren, s’asseien als esglaons i xarraven fins a l’hora de tornada. Però una nit de lluna nova, la foscor era tan espessa que no es veia res ni a un pam. El cant d’una òbila els va sobresaltar i s’apegaren els uns als altres, cercant protecció.


- Josep em va contar que la Nit de Tots Sants van veure passejar per ací una nena de bolquers – va recordar Neus esborronada-. La seua foto està en un nínxol del segon passadís de la dreta: Pilarín Noguera, morta i soterrada fa més de cinquanta anys!


- De bolquers? No sabria ni tan sols caminar! - va dir Toni.


- Les ànimes en pena fan els que els dona la gana- va contradir-lo Adrià-. Poden caminar, volar o travessar portes.


Aleshores van oir un xerric esgarrifós, com si la porta s’obrira lentament. Van fugir tan de pressa que les cames els tocaven el cul. No cal dir que la colla ja no va tornar al cementeri, almenys de nit.


- Tan bé que ens ho passàvem al Club Social – va queixar-se Neus.


- En muntarem un al celler dels meus avis! – va decidir Toni-. Estic fart de rondalles al llavador i d’ànimes en pena.


El celler dels avis de Toni, era un lloc ampli i fresquet. Abans havia fet el seu paper vinícola, però en aquell moment estava desaprofitat. Era on anaven a parar els mobles vells o la roba desusada. Van trobar una ràdio antiga que encara funcionava, disfresses, jocs de taula i... un reflector de pel·lícules de quan Eva era menuda. Ja tenien cine! A més a més, la iaia de Toni els oferia refrescos i els preparava rosetes. Allò era millor que el Club Social.

diumenge, 19 de setembre de 2021

GRANOTES A L'ASSALT. Capítol 4. Males puces

 


4. Males Puces.

No solament tornaren al riu, sinó que van decidir arreglar la senda per tal de poder circular en bicicleta fins a la mateixa vora. Van apartar les pedres més grans a les bandes, van arrancar alguns matolls i altres herbes, van omplir clots, van aplanar bonys, etc. Però tot allò va atraure l’atenció del veïnat i prompte deixaren de ser els únics amics de les granotes. La gent de Benicarà es van acostar de nou al riu.


- Heu fet un treball excel·lent! – els va dir Diana, la mare de Neus, mentre estenia un tovalló i treia les viandes de la cistella.


A Neus no li agradava tindre sa mare i el germà menut tan a prop, deia que li tallaven la diversió.


- Per què no anem fins a les cascades? - va proposar Toni.


- Per què hi ha un cartell que posa «Prohibit el pas» - va informar Adrià.


- No si avancem per l’altra vora – va engrescar-los Neus-. Des d’aquell angle, no es veu el cartell.


- Això és trampa. I si ens posen una multa? - va esverar-se Adrià-. Els meus pares no em regalarien el mòbil!


- Ningú se n’assabentarà... - va tranquil·litzar-lo Toni.


Tampoc eren les cascades del Niàgara, però s’alçaven dos metres i queien des d’un turó formant una bonica estampa. A l’interior del turó hi havia una xicoteta cova, que triaren com a amagatall. Des d’allí dins guaitaven el món a través d’una cortina escumosa. Aquell seria el seu secret per poder gaudir de la intimitat que els havien tret.


- Ja no us veig al riu, Neus – va dir-li sa mare.


- Ens hi hem cansat!


- Després de tot el treball que heu fet? Vaja! I com us divertiu ara?


- Bé, ehem... les bicicletes i...- va excusar-se Neus.


Diana es va quedar mirant-la fixament.


- Què passa? - es va picar la filla-. Tinc la boca bruta?


- No! Passa que ta tia Amèlia s’ha torçut un turmell. No pot eixir de casa, pobra. M’ha demanat que li passege el seu gos, Puces, li diuen.


Neus va recordar un cadell de pelatge negre, ulls redons i cua juganera.


- Tal volta podríeu encarregar-vos-en vosaltres – va proposar Diana.


Adrià i Toni hi estigueren d’acord, semblava un bon pla. Els tres amics acudiren a ca la tia Amèlia a primera hora.


- Sols heu de vindre una vegada al matí i l’altra a la vesprada – va informar-los la tia de Neus, asseguda al sofà i mantenint la distància de metre i mig.


- Perfecte, sense problemes – va accedir Toni.


Amèlia era una velleta menuda i amable, que tenia el saló més net i endreçat que un palau. La colla s’estava quieta per no desordenar res, pareixia que cada detall tenia el seu lloc determinat.


- Puces! - va cridar l’anciana de sobte-. Vine, boniquet!


De sobte s'oïren unes passes d’elefant i davant seu hi va aparèixer un animal de 70 quilos, d’orelles caigudes i amb un pelatge tan espès que no se li veien els ulls. En adonar-se dels visitants, es va posar a lladrar com si s’haguera topat amb una banda de lladres.


- Jo li diria Males Puces – va queixar-se Adrià.


Puceta, a terra! - va ordenar la dona.


El gos es va escarxofar i va callar immediatament.


- És bo, però de vegades es posa nerviós- va dir la tia-. Teniu la corretja a l’entrada de casa. Si voleu, comenceu hui a passejar-lo. En tornar, tindreu premi.


Puces va eixir escopetejat, hagueren de subjectar-lo entre els tres. L’animal s’aturava de tant en tant a oldre un cantó o lladrar-li a algun veí i després prosseguia la seua cursa.


- No ens havies dit que era un cadell? - va preguntar Toni a Neus.


- Feia temps que no visitava ma tia – es va excusar ella.


- Però bé que hauràs vist el gos pel carrer! - li va retraure Adrià.


- Em pareix que Puces no ix molt - va aclarir Toni-. Mireu com està d’ansiós!


La veritat és que Puces estava més content que un gínjol, no li resultava fàcil ser la mascota d’una persona tan major com Amèlia. La colla va ser un regal per a ell. Endavant, el passejaren per tots els carrers del poble, fins i tot, el van dur a nadar al riu, on va poder perseguir les granotes. Però no se’n va cruspir cap, perquè era molt solidari amb la resta d’animals. Quan la colla el deixava en casa, estava mitja hora ploriquejant i, a ells, els feia llàstima. Per això tornaven cada dia, de matí i vesprada. A canvi, la tia els oferia pastissos i llet merengada.


- En anar a la ciutat, estic pensant a fer-me passejador de gossos – deia Adrià mentre s’engolia els pastissets.


- Jo també! - apurava Toni la merengada.


Mentrimentres, Puces esperava que li llançaren una d’aquelles delícies, movent la cua com una granera. Seria per això que la casa estava tan neta?

Col·laboradors