Capítol 5. Nits de cine. GRANOTES A L'ASSALT.

 

5. Nits de cine.

Altres anys, joves i xiquets s’ajuntaven al Club Social o al jardí quan queia el sol. S’emportaven els entrepans i sopaven a la fresca, després inventaven jocs o escoltaven música. Però, és clar, el virus havia desbaratat els plans i la colla va decidir buscar una diversió diferent.

Així van descobrir l’antic llavador, als afores del poble, on havien d’acudir amb llanternes. Mentre xarraven, posaven els peus a remulla.

- Ostres, que bé s’està ací! - va exclamar Toni, esquitxant els seus amics.

- S’estaria millor si la gent no hi llançara el fem – va dir Adrià.

- L'eco-parc està prop, però pareix que moltes persones no es molesten a arribar al final del trajecte – va doldre’s Neus.

Endavant, cada membre de la colla recollia algun embalum i el traslladava a les portes de l’eco-parc. Després s’asseien a remullar els peus al llavador, contents del treball.

- Es pot saber per què t’embrutes tant a la nit? - va preguntar Eva, la mare de Toni.

Ell li ho va explicar, avergonyit. Son pare va dir que allò estava bé, però que havien d’anar amb cura per no fer-se mal.

- Carreguem coses menudes – va excusar-se el xic.

- Vaja, ara sou fematers! - va renyar-lo l’avi Antoni-. Aquesta feina correspon a l’ajuntament!

- Deixa el xiquet tranquil! - va defendre’l la iaia -. Tots els joves haurien d’estar tan conscienciats com ell! Jo us faré mascaretes noves i samarretes a joc, per a no embrutar-vos la roba bona.

Carolina, la iaia de Toni, cosia molt bé. De jove, havia sigut modista. L’endemà mateix de la conversa, va buscar tela a les golfes i va posar-se a la feina. El resultat foren tres mascaretes i tres samarretes de color verd llampant.

- Ara sí que semblem granotes! - va exclamar Neus, en veure’s.

Van posar-se a botar els tres, rient i esquitxant-se amb l’aigua del llavador. Tant de soroll feren, que els descobriren altres xiquets i volgueren afegir-se a la tasca de neteja. Al remat, però, hagueren de deixar-ho perquè l'algutzir va donar una carta a cadascú dels pares dels tres amics. «L’Ajuntament de Benicarà agraeix la vostra col·laboració, però entenent que la higiene és més important ara que mai, l’equip municipal es farà càrrec de netejar el llavador i el camí a l’eco-parc».

No veges que contents es posaren tots els habitants del poble. Alguns s’animaren a rentar la roba al nou llavador i, de nit, s’hi celebraven concursos de rondalles i acudits. Sempre respectant les distàncies, això sí. Fins i tot l’ajuntament va prometre que allargaria l’enllumenat públic perquè no feren falta les llanternes.

Com que hi havia tant d’enrenou, la colla es va esmunyir. Què podien fer? Neus va proposar anar de nit a les portes del cementeri, situat a l’eixida del poble. Continuaven abillant-se de granotes. S’acostaven a l’edifici i comptaven fins a cent (superant així el rècord a què havien arribat altres). Després arrancaven a córrer de tornada al poble.

- Està clar que no ens empaita cap fantasma – va concloure Toni al cap d’uns dies.

- Tens raó – va dir Neus-. De fet, podríem comptar fins a dos-cents.

- O no comptar i quedar-nos el temps que ens done la gana – va afegir Adrià.

I així ho feren, s’asseien als esglaons i xarraven fins a l’hora de tornada. Però una nit de lluna nova, la foscor era tan espessa que no es veia res ni a un pam. El cant d’una òbila els va sobresaltar i s’apegaren els uns als altres, cercant protecció.

- Josep em va contar que la Nit de Tots Sants van veure passejar per ací una nena de bolquers – va recordar Neus esborronada-. La seua foto està en un nínxol del segon passadís de la dreta: Pilarín Noguera, morta i soterrada fa més de cinquanta anys!

- De bolquers? No sabria ni tan sols caminar! - va dir Toni.

- Les ànimes en pena fan els que els dona la gana- va contradir-lo Adrià-. Poden caminar, volar o travessar portes.

Aleshores van oir un xerric esgarrifós, com si la porta s’obrira lentament. Van fugir tan de pressa que les cames els tocaven el cul. No cal dir que la colla ja no va tornar al cementeri, almenys de nit.

- Tan bé que ens ho passàvem al Club Social – va queixar-se Neus.

- En muntarem un al celler dels meus avis! – va decidir Toni-. Estic fart de rondalles al llavador i d’ànimes en pena.

El celler dels avis de Toni, era un lloc ampli i fresquet. Abans havia fet el seu paper vinícola, però en aquell moment estava desaprofitat. Era on anaven a parar els mobles vells o la roba desusada. Van trobar una ràdio antiga que encara funcionava, disfresses, jocs de taula i... un reflector de pel·lícules de quan Eva era menuda. Ja tenien cine! A més a més, la iaia de Toni els oferia refrescos i els preparava rosetes. Allò era millor que el Club Social.