Capítol 6. Proscrits. GRANOTES A L'ASSALT.

 

6. Proscrits.

La colla va escoltar el ban quan acudien a casa de la tia Amèlia: «Les autoritats sanitàries han informat d’un brot del virus a Borall, es recomana no acudir al poble veí. Igualment s’aconsella extremar les precaucions d’higiene i distància personal. Per precaució, les persones majors de 70 anys haurien de romandre en casa fins a nou avís».

- Borall està a tres quilòmetres de Benicarà! - va exclamar Neus, impressionada-. No hi havia hagut cap cas de virus fins ara.

- L’hauran portat els forasters com els pares d’Adrià – va dir Toni.

- Ei, jo soc igual de foraster com tu! - va defendre’s el xicot amb la cara roja.

- No, perquè jo tinc arrels ací! - va cridar Toni, molt orgullós.

- Sí, mira, ja veig les arrels que t’ixen dels peus! - va continuar Adrià.

- Ei, ei, què feu? Dins de la colla no hi ha baralles! - els va renyar Neus.

Els dos xicots van callar avergonyits. Allò era cert, mai s’havien barallat i un virus no desfaria la seua amistat. Al final, van xocar els colzes en senyal de pau.

Els veïns que escoltaven el ban entraven immediatament a casa, esporuguits. Però ells continuaren pedalejant fins a ca la tia Amèlia. La trobaren a la porta amb els ulls plens de llàgrimes, mirant a totes bandes.

- Què passa, tia? - va preguntar Neus.

- Puces se n’ha fugit! - va cridar la dona -. Quan jo estava escoltant el ban, ha aprofitat per a eixir-se’n. Us buscava a vosaltres, com sempre veniu a la mateixa hora...

La colla es va esbalair, també era mala sort! Sols s’havien retardat uns minuts.

- Deu estar prop, el trobarem de seguida! – va exclamar Neus, posant-se en marxa.

El buscaren per tot el poble: cada carrer i cada cantó foren revisats, però no el trobaren. Hi havia poca gent a qui preguntar, de sobte tothom tenia 70 anys o més. No es veia ni una ànima.

- I què fem ara? - va preguntar Toni.

- Anem al riu! – va contestar Adrià.

- Sí, de segur que està allí. Li encanta banyar-se les potes i acaçar les granotes.

Feren via al riu pedalejant cada vegada més ràpids, arribaren suats. La mascareta no ajudava gens. Cridaren el gos en veu alta, li xiularen, feren soroll amb l’aigua per atraure’l... sense resultat.

- I si ha caigut en la Sima dels Degollats? - va espantar-se Neus.

Aquella possibilitat els va deixar sense alé i, per primer cop, van traure’s les mascaretes per a respirar millor. A continuació es mullaren la cara i els cabells... Quin descans!

- Puces és molt intel·ligent, no haurà comés l’error d’abocar-se a la sima – va dir Toni.

- Per si de cas, deixem les bicicletes ací i comprovem-ho - va proposar Toni.

- Vinga, va, de pressa! - va acuitar-los Adrià.

Van córrer turó amunt, com si els perseguiren, fins a arribar a la vora de la sima. Però estava clar que si no s’acostaven més, no podrien veure l’interior. Amb molta cura superaren els cudols; els esbarzers eren més complicats d’apartar i algunes punxes els van ferir cames i braços.

- Puces, Puces! - cridava Neus.

- Pucetes, guapo! - s’afegia Toni.

- Compte! Si avancem més, caurem nosaltres dins! - va advertir-los Adrià.

S’aturaren de sobte, conscients del perill. Fou aleshores quan van oir uns lladrucs en la llunyania.

- És Puces! - va exclamar Toni-. No està en la sima!

- Pareix que els lladrucs vinguen d’aquella banda! - va dir Neus, assenyalant cap a l’est.

Baixaren del turó a rodolons i es guiaren pels crits cada vegada més forts de Puces. Pareixia que s’havia tornat boig. Lladrava com si s’haguera topat amb el dimoni. Per fi el trobaren plantat al bell mig d’una clariana, amb els pèls eriçats, mirant endavant i udolant.

- Puces, què tens? - va acostar-se Neus fent-li moixaines.

Toni i Adrià la seguiren, encuriosits i espantats alhora.

- Oh, no! - va cridar Neus, quan ja tenia subjecte el gos del collar.

Puces havia callat, però seguia amb la mirada fixa en un conjunt de cases que s’estenia metres enllà.

- Borall! - va entendre per fi Toni.

- Puces és tan valent, que li planta cara al virus – va dir Adrià.

Els tres de la colla van començar a estirar-lo cap enrere per a allunyar-se del poble veí. Però Puces tenia molta força. Per sort, Neus portava un caramel a la butxaca i li l’oferí a l’animal. D’aquesta manera aconseguiren arrossegar-lo uns metres.

- Estem venuts! - va dir la xica -. Hem desobeït un ban oficial, ens hem acostat a Borall.

- I tampoc portem les mascaretes! – va dir Toni, palpant-se la cara-. Ens l’hem deixades al riu, amb les bicicletes...

 

Puces va fer un darrer udol llastimós i ells es miraren furtivament, com a proscrits. Estaven fora de la llei.