Capítol 2. La sima dels Degollats. GRANOTES A L'ASSALT.

2. La Sima dels Degollats

Arnau i Cèlia van observar aquella escena molt disgustats. El seu fill Adrià cridava com un boig perquè acabava de derrotar una de les bèsties més perilloses. Toni aplaudia i rebotava en el sofà. Neus disparava rajos des de l’altre comandament i maleïa perquè havia errat un tir.

- Ei, vosaltres! - va cridar Arnau-. Qui us ha donat permís per a entrar ací?

L’alegria de la colla es va desinflar com un globus foradat.

- Hauríeu d’estar fora, divertint-vos – va continuar Arnau.

 

- Com? Si en som tres i no hi ha piscina! Fa una calor que fins i tot les xitxarres han emmudit!

Cèlia es va plantar davant de la tele i va desconnectar la Play d’un estiró.

- Això no és cap excusa! - va dir-. Teniu el riu!

Adrià va posar els ulls en blanc. Des que els seus pares havien descobert Benicarà, se n’havien enamorat de tots els racons del terme.

- Vinga, va, doneu-hi una ullada! - va exclamar Arnau.

- Però aneu amb compte amb la Sima dels Degollats – va advertir-los Cèlia.

Els tres de la colla van deixar els comandaments al lloc i van recollir els coixins que havien tirat per terra. Després es van ficar els cascos i les mascaretes, van eixir al carrer de nou i van pujar a les bicicletes.

Al davant, pedalejava Toni, amb els cabells quasi rasurats i aquelles ulleres que tant l'empipaven. Li les havia ordenat l’oculista l’hivern passat. «Però si jo veig perfectament», s’havia queixat en contemplar-se a l’espill. «Ara sí», havia contestat sa mare rient-se’n. De major, volia ser veterinari perquè li agradaven els animals.

Al mig, hi anava Neus, deixant volar la llarga i fosca cabellera per sota el casc. Era una xica tan prima, que alguns li feien bromes al respecte: «T’alimentes d’aire?», «Pareixes el pal d’una escombra»... Ella no els feia cas: «Enveja merdosa». Perquè la veritat és que engolia tot allò que li venia de gana sense engreixar-se.

L’últim de la filera era Adrià, un crac en els videojocs i poc amant de l’esport. Era el més alt i robust dels tres. Tenia el geni curt i en les converses sempre havia de dir la darrera paraula. Encara que no tenia família directa en Benicarà (excepte els pares, per descomptat), s’hi sentia com a casa. «Soc un fill adoptiu del poble», presumia.

Feren cap al riu a través d’un camí descurat que demostrava les poques persones que s’hi acostaven. Les bicis botaven i s’inclinaven tant que hagueren de frenar i deixar-les a una banda. La resta del trajecte el farien a peu. S’hi endinsaren en aquell bosquet de pollancres i pins, que de menuts els semblava una selva, i avançaren desanimats.

- I si donem una ullada a la sima? - va provocar-los Neus.

- Si la tenim més vista que La Mona Lisa! – va fer Adrià.

- En realitat jo solament he vist aquest quadre a internet - va dir Neus.

- I jo – va afegir Toni.

- Això també compta – va insistir Adrià-. Sabeu que els meus pares em regalaran un mòbil a setembre?

- Els meus no valen saber res de mòbils – va queixar-se Neus.

- I els meus no me’l compraran fins que tinga almenys 16 anys – va protestar Toni.

- Tal volta si li ho demaneu als degollats... - va riure’s Adrià.

Hi havia una llegenda a Benicarà, segons la qual en la sima havien mort dos escaladors. Escanyats per la corda que els havia de sostindre, els cossos no foren mai recuperats. Tot allò havia passat feia més de cent anys, quan encara no hi havia mitjans per a rescatar-los. La llegenda explicava que si demanaves un desig als degollats, te l’atorgaven. Per això, havies de fer cinc voltes a la sima i cantar-los una cançó: «Degollats i sense cap, doneu-me el regal». Ningú sabia cert si alguna persona s’havia beneficiat dels degollats, però de tant en tant algú feia les cinc voltes.

- De debò creus que ens escoltarien? - va dir Neus-. Jo crec que en aquest forat no ha caigut mai cap escalador. És un conte, com el del llac Ness.

- De tota manera, anem a la sima – es va entestar Toni.

La sima estava més amunt que el riu, era un forat voltat d’esbarzers i roques punxegudes que feien de barrera protectora. El lloc tenia mala fama, perquè hom deia que els degollats també podien castigar els descreguts.

La qüestió és que Toni va voler demanar un desig i els va suplicar que feren les cinc voltes i que cantaren amb ell.

- Què has demanat? - va voler saber Adrià en acabar-. Un mòbil o el darrer model de la PlayStation?

- Ni una cosa ni l’altra - va contestar Toni-. Vull que el virus desaparega del món!

Aleshores van oir el cant d’un paput i van allunyar-se’n corrents. Tots sabien que els degollats imitaven aquells ocells per a comunicar-se. «U, u, u... la mala sort te l’emportes tu», deien.