diumenge, 12 de setembre de 2021

GRANOTES A L'ASSALT. Capítol 1.

 


1. Mitja colla.

            Adrià, Toni i Neus es miraren desanimats. Posats de mascareta i casc de bicicleta, s’havien cansat d’esperar i de suar. No se’ls afegiria ningú més, estava clar que l’estiu seria ben estrany. Fins a huit haurien arribat a ser-ne durant el mes d’agost! Però es veia que aquell any la Colla Assaltadora s’havia reduït a menys de la mitat.

            - Sí que estem bé! Ens avorrirem com a fulles seques - va queixar-se Neus.

            - Vols dir que ens assecarem com a fulles – va corregir-la Adrià, esbufegant.

            - Sí, això mateix – va afirmar Toni.

            Dels tres, únicament Neus era del poble; els xicots vivien fora la resta de l’any i acudien a Benicarà els caps de setmana i les vacances.

            - Com és possible que una cosa tan menuda com un virus ens amargue la vida? - va preguntar Adrià.

            - Menut, però letal – va contestar Toni

            - L’alcaldessa ha avisat que si prenem precaucions, no ens passarà res! - va dir Neus, molt segura.

            - Dis-ho a tota la gent que enguany no ha vingut al poble – va replicar Adrià.

            Benicarà tenia 85 habitants, però de normal en estiu la població pujava a quasi 150 persones. Era un poblet situat a la serra i dedicat principalment a l’agricultura de secà, com ara bresquillers, pruners, oliveres, ametllers... Les cases s’agrupaven al voltant de la Plaça Major, on hi havia l’ajuntament i l’església. Més enllà de les cases, s’estenien els camps i corria un riuet. A uns quants quilòmetres, n’hi havia altres pobles molt pareguts.

            - No han vingut perquè s’han cancel·lat les festes i perquè no obriran ni la piscina ni el Club Social - va informar Neus.

            - Als meus pares no els ha importat gens això – va explicar Adrià-. Des que es van comprar la casa ací, no han faltat cap any, ja ho sabeu.

            - Els meus han decidit vindre pels iaios, no els véiem des de Nadal – va dir Toni-. Però no han acudit ni els meus oncles ni les meues cosines.

            Callaren pensatius, com es divertirien en aquelles condicions? Ho tenien complicat! Neus s’havia fet moltes il·lusions, perquè la resta de l’any s’avorria. De la seua edat sols hi havia tres xiques al poble, si es comptava ella. La qüestió és que els altres havien marxat a la platja amb les famílies. Hi havia uns quants xiquets i xiquetes de diferents edats, però els més majors la ignoraven i amb els més menuts no s’entenia.

            - Ací ja no pintem res, era el lloc de trobada. Anem-nos-en! - va exclamar Neus.

            Havien esperat una hora i mitja al punt de trobada habitual, en un parc als afores del poble. Antigament, quan es conreava el raïm, havia sigut un sequer; però, amb els anys, l’havien convertit en un lloc d’oci infantil amb gronxadors i bancs.

            El trio va pedalejar pels carrers costeruts del poble, amunt i avall sota un sol abrasador. No es venia ningú, la gent major no eixiria fins que amainara la temperatura, a poqueta nit. Ves a saber on s’havien ficat els joves!

            - Voleu que fem una parada i prenem un refresc? - va proposar Adrià en passar per davant de sa casa, que tenia la façana de color taronja i grans finestrals.

            La idea va ser acceptada de seguida. Van baixar de les bicicletes i van deixar-les recolzades al costat de la porta. Adrià va obrir ràpidament i es refugiaren de la calitja. Es tragueren les mascaretes, les penjaren en uns claus que hi havia a la paret del rebedor i es netejaren les mans amb l’hidrogel.

            - On estan els teus pares? - va preguntar Toni.

            - Han eixit de bon matí a fer senderisme.

            - També són ganes! - va dir Neus.

            En un moment s’apoderaren del saló com a bons assaltadors que eren. Neus s’escarxofà en un selló i Toni es deixà caure al sofà. Adrià va portar tres llaunes de cola i una bossa de fruits secs.

            - Us en recordeu dels bons temps? - va dir Toni-. Quan va nàixer la colla...

            - I tant que sí! Tindríem cinc o sis anys, ara ja en tenim deu – va contestar Neus-. Ens vam posar el nom perquè l’oncle de Ferran ens va pillar menjant bresquilles al seu bancal. «Ei, colla d’assaltadors, si us agafe, us deixe el cul com una tomaca».

            Van riure a cor que vols. S’estava fresquet allí dins, res a veure amb l’exterior.

            - Igual la resta de la colla ve a la llarga d’aquesta setmana – va dir Toni.

            - No ho crec, ja haurien d’haver anat arribant a mitjans de juliol – va negar Neus, mastegant uns quicos.

            - I tot pel maleït virus – va queixar-se Adrià-. Per què no se’n va a altre planeta?

            - Tant de bo! - va exclamar Toni-. Els meus iaios estan esporuguits, els hem hagut d’obligar a eixir a passejar!

            Callaren un moment, cadascú havia conegut alguna persona afectada pel virus. Al col·legi, al veïnat, entre les amistats o familiars, etc.

            - Voleu que juguem a la PlayStation? - va preguntar Adrià, per animar-los.

            - Va, sí, juguem-hi! - van contestar alhora Neus i Toni.

            I d’aquesta manera els van pillar els pares d’Adrià, davant de la Play, aixafant monstres de dos caps amb garrots i metralladores colossals.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Col·laboradors