10. Operacions secretes.
Anna i Pol foren
acceptats provisionalment en la colla després que els majors els explicaren que
podien ajuntar-se amb gent nova, sempre prenent les precaucions que ells ja
coneixien de sobres (distància, mascareta i neteja).
L’alegria dels
dos nous membres fou tan gran, que sols va faltar que es ficaren a ballar. De
moment no disposaven de mascareta verda, però acordaren que s’hi pintarien un
cercle d’eixe color fins que l’admissió fora definitiva.
- Però que quede
clar que us ho heu de guanyar - va puntualitzar Adrià.
La veritat és
que estava un poc gelós de Pol, que ja disposava de mòbil a pesar de ser més
menut.
- Els meus pares
volen controlar-me – va explicar el xic mentre els mostrava el telèfon-. Veieu?
Tinc instal·lat un programa que els avisa d’on estic en qualsevol moment.
- Ostres, quina
falta d’intimitat! - va queixar-se Neus.
- Però a l’estiu
es relaxen una mica - va aclarir Pol -. No es passen el dia tafanejant els meus
moviments!
- Això espere –
va dir Toni, mosquejat.
Anna no els
escoltava, pareixia molt tímida i estava nerviosa. Es notava que volia
contar-los alguna cosa i no s’atrevia. Per això es fregava les mans i feia
botets amb un peu i l’altre. La cua de cabells botava al mateix ritme.
- I a tu, què et
passa? - va preguntar directament Neus-. Tens ganes de pixar?
- No... jo...
tinc... - va quequejar ella, més roja que un titot.
- No em diràs
que tu també tens mòbil - va cansar-se Adrià.
- Jo... tinc...
gronxadors al jardí de ma casa i... una cabana...
Allò els va
alegrar el dia. No tant els gronxadors, que consideraven massa infantils, sinó
la cabana. Aquell podria ser un bon amagatall per a prendre decisions o
retirar-se quan volgueren tranquil·litat. Immediatament, feren via a casa
d’Anna a examinar la nova adquisició.
- Als teus pares
els agraden els gossos? - va voler saber Toni.
- Sí! - va dir
Anna, molt segura -. Tinc una gosseta que li diuen Llum.
Més que una
cabana, era una caseta prefabricada. Tota de fusta, amb teulada de dos vessants
i finestres que podien obrir-se i tancar-se. Dintre hi havia un llit plegable,
dues cadires i una taula. Fins i tot hi havia bany!
- En realitat...
la cabana és... per als convidats, però com enguany no en tenim... els pares
han dit que... puc usar-la jo.
La pena era que
si entrava Puces, no podien mantindre la distància de seguretat. Així que
l’animal es va quedar fora, suportant amb resignació els lladrucs de Llum. La
gosseta era deu vegades més menuda que Puces, però tenia molt mal geni i la van
haver de lligar a la tanca del jardí.
- Creus que algun
dia es faran amics? - va preguntar Neus a Anna.
- Amb... amb...
els temps, crec que... sí – va dir Anna.
- Ostres, ací hi
ha una catifa amb coixins! - va exclamar Toni, llançant-se a plom.
- Ves... amb
compte... una catifa no... és un matalàs.
S’hi acomodaren
cadascú on li pareixia millor. Se sentien acomboiats i molt a gust.
- Ara que ja
estem tots junts i en un lloc segur, hem de votar una qüestió – va dir Neus -.
Propose començar a investigar aquesta nit qui està emportant-se les pedres del
Castellet.
- Sí, però abans
podríem fer-nos una foto – va dir Pol, alçant el mòbil.
- Ni pensar-ho,
aquest serà el nostre centre d’operacions secretes- va negar-se Adrià, que
continuava recelós-. Res de fotos!
- Top secret!
- va accedir Pol.
- I si... porte uns...
refrescos i unes papes? - va preguntar Anna.
- Això sí, amb
la panxa plena es pensa millor! – va accedir Toni.
La votació es va
celebrar amb totes les garanties de seguretat i el resultat va ser que sí, que
investigarien el robatori de les pedres.
- Descobrirem
els culpables - va proclamar Neus.
- Coste el que
coste! - va emocionar-se Adrià.
A fora, Puces va
emetre un dels seus udols misteriosos i la gosseta va callar espantada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada