Capítol 9. Un castell en perill. GRANOTES A L'ASSALT.

9. Un castell en perill.

La colla es va reunir al lloc habitual després d’haver ajudat Onofre en el repartiment diari. Neus va saludar-los des de lluny, venia molt ben acompanyada.

- Puces! - va cridar Toni-. Amic meu, creia que no et tornaríem a veure.

També Adrià es va alegrar de veure el gos, que remenava la cua i llepava les mans dels xicots. Resulta que s’havia passat el dia anterior udolant de tristesa i el veïnat s’havia queixat. Així que la tia Amèlia havia cridat els pares de Neus i els ho havia fet saber.

- A ma mare li ha sabut greu i ha acceptat que Puces es trasllade a casa nostra, així continuarem passejant-lo sense perill per a la tia.

- Fantàstic!- va entusiasmar-se Toni.

- Però m’ha advertit que si ens fiquem en altre embolic, el tornarà de seguida.

- Anirem amb compte - va prometre Adrià.

Per a segellar el compromís, cadascú va plegar els dits per davant de la mascareta.

- Bé, què farem hui? - va preguntar Neus-. Anem al riu?

- Sí, perquè al celler del meu iaio no podem entrar – va contestar Toni, molt dolgut.

- Un moment!- va exclamar Adrià-. Abans hem de tractar un tema important. Tenim dos candidats a formar part de la colla.

Ràpidament els xics van contar a la seua amiga l’abordatge de Pol i Anna. També li van fer saber que els havien canviat el nom a la colla.

- Les Granotes? - va riure’s ella-. És graciós!

- A mi no m’agrada gens, preferisc ser un assaltador – va aclarir Adrià.

- Jo també – va dir Toni-. Encara que va ser la meua iaia qui ens va fabricar les mascaretes verdes.

- No té importància – va tallar-lo Neus-. Cal decidir aviat si adoptem els nous assaltadors.

Puces estava posant-se nerviós, necessitava córrer i olorar. De manera que es posaren en marxa mentre tractaven el tema. D’una banda, els feia pena deixar fora els candidats. D’altra banda, no sabien si Anna i Pol, més menuts que ells, aportarien diversió o, per contra, serien un destorb.

- Jo conec la germana d’Anna, és amiga del meu cosí- va dir Toni-. A ella li diuen Sara i és molt bromista. Solament venen a Benicarà en vacances, com tu, Adrià.

- Perdona, jo vinc molts caps de setmana, també – va picar-se ell.

- Pol viu al poble, però va al col·legi de la ciutat - va informar Neus-. L’única cosa que sé d’ell és que estudia música i que toca la trompeta, perquè se sent des de fora.

- Podríem posar-los a prova i, segons com siguen, els acceptem o no - va dir Toni.

Tothom va estar d’acord, fins i tot Puces, que lladrà d’alegria. Ja estaven ben a prop del riu, quan a Adrià se li va ocórrer un inconvenient:

- Ei, ho hauríem de comentar amb els pares. Una cosa és salvar un gos, i l’altra cosa és ampliar la colla. A veure si em quede sense mòbil!

- Tens raó, Adrià – va contestar Neus-. Al principi de les vacances em van aconsellar que anara amb els amics de sempre.

- De tot cal demanar comptes als majors! - va queixar-se Toni.

De sobte se’ls en van anar les ganes de banyar-se al riu, estaven emprenyats amb el món i amb el virus. Volien estar a soles i a Puces no li va importar canviar de ruta.

Quan eren menuts, a la colla els agradava anar al Castellet, un cercle de pedres amuntegades amb parell de columnes de mig metre d’alçada. El principal atractiu d’aquell lloc és que al bell mig del cercle s’alçava una figuera centenària.

Es tombaren a l’ombra de la figuera i deixaren que Puces olorara minuciosament el voltant. No tenien ganes ni de menjar-se les figues que hi penjaven, tan madures i sucoses que atreien un eixam d’abelles, massa ocupades per a picar ningú.

- Em pareix que aquest lloc està diferent... - va dir Neus.

- De debò? - va preguntar Adrià, estirant-se com un llangardaix.

- Ara que ho dius, a mi també m’ho sembla – va afirmar Toni.

Després d’una estona d’observar el Castellet, van arribar a la conclusió que hi havia menys pedres al cercle.

- Se les haurà emportat algú? - va preguntar Neus.

- I perquè ha de voler ningú uns cudols sense valor?- va estranyar-se Adrià-. Que jo sàpia, cap expert ha confirmat que aquestes runes foren un castell de veres. Tal volta foren un mas o un corral.

- A mi no em cal l’opinió de cap expert, el Castellet és nostre – va emprenyar-se Neus –. I no pense deixar que el desmunten com un puzle!

- Ni jo! Cal vigilar-lo i atrapar els lladres – va afegir Toni.

- Podria resultar divertit – va admetre Adrià.

Aquella seria la pròxima missió de la colla, que ja no sabien si eren granotes o repartidors. Però sí que tenien ganes de tornar a ser una colla assaltadora.