Capítol 7. Una decisió arriscada. GRANOTES A L'ASSALT.

 

7. Una decisió arriscada.

Se’n tornaren a la vora del riu en silenci, amb el cap cot. Però abans d’arribar-hi, escoltaren unes rialles i uns xipollejos que els feu aturar-se immediatament.

- No poden veure’ns sense mascareta! - va alertar Adrià.

- I què fem? - va preguntar Toni.

S’ho rumiaren un moment, les alternatives eren poques. Si hi havia gent banyant-se, per poca que fora, els veurien amb la cara descoberta i no tindrien cap excusa.

- Els llancem a Puces? - va proposar Neus.

- Què dius? - va estranyar-se Toni - Si aquest gos no li faria mal ni a una mosca!

- Però segur que els espantarà i això ens donarà un temps d’avantatge per a recollir les mascaretes i posar-nos-les.

- Això si no les han vistes penjades a les bicicletes – va objectar Adrià.

Van decidir arriscar-se, valia més allò que res. S’acostava l’hora de dinar i no podien tornar al poble sense mascaretes.

- Puces, corre al riu! - va cridar Neus.

- A per les granotes, Puces! - va afegir Toni.

Allà que va anar el gos, molt emocionat, a la cerca de les seues amigues granotes. Lladrant i corrent cap al riu, amb la llengua fora i remenant la cua. En veure’l, els banyistes van quedar-se més blancs que un ciri. No sabien si eixir de l’aigua o capbussar-se ben endins. Aleshores Puces, que creia que jugaven a conillets a amagar, es va dedicar a perseguir-los abans de buscar els amfibis.

Fou un moment clau. La colla va córrer a posar-se les mascaretes i van pujar a les bicis mentre cridaven:

- Puces, torna! A menjar!

El gos estava marejat, ja no sabia a qui empaitar. Però sí que coneixia la paraula «menjar» i finalment va seguir les bicicletes que s’allunyaven a tota velocitat. Els banyistes, en canvi, encara tardaren un parell d’hores a reaccionar.

Toni, Adrià i Neus s’aturaren a pocs metres del poble. Havien de prendre una decisió. Puces va seure a descansar, tanta corredura l’havia deixat baldat.

- I bé, què farem? - va preguntar ella-. Contem als pares que hem estat a Borall?

- No, ni pensar-ho – va negar Toni-. Ens confinaran i passarem la resta de vacances en casa tancats.

- Jo em quedaré sense mòbil! – va dir Adrià, horroritzat davant d’aquella tragèdia.

Puces es va escarxofar i va sospirar llargament, de sobte pareixia trist. Però no estava clar si era pel confinament, pel mòbil o per altres causes canines.

- Però i si hem agafat el virus? - va continuar Neus.

- No ens passarà res, tranquils – va intentar calmar-los Adrià.

- Mira, tu, el metge ha parlat! – va exclamar Toni.

L’hora de dinar ja havia passat, estaven famolencs, la qual cosa no els ajudava a aplegar a un acord. Finalment, Puces es va posar dempeus i els va esbroncar amb uns lladrucs que es degueren sentir per tot el poble.

- Jo sí que contaré que he estat prop de Borall sense mascareta – va decidir Toni-. No vull perjudicar els meus pares i iaios.

- Ho contem tots o ningú, la Colla Assaltadora sempre va a una – va dir Neus.
- Votem-ho, doncs! - va exigir Adrià.

A favor de contar-ho estaven Toni i Neus, en contra estava Adrià. Puces es va abstindre.

- Que conste que no ha sigut una votació justa – va queixar-se Adrià-. Sols en som tres, mitja colla. Si n’haguérem sigut més... tal volta...

Justa o no, la decisió estava presa, es faria com havia acordat la majoria. Primer anaren a casa la tia Amèlia i li ordenaren al gos que entrara en casa, que encara romania oberta. Puces els va mirar un moment i després va obeir-los amb la cua entre les cames.

- Quedem demà a l’hora de sempre, al mateix lloc – va dir Neus als seus amics -. Si no acudim, ja sabem per què.

- Perquè ens hauran confinat - va retraure-li Adrià -. I la culpa serà vostra!

Se separaren desanimats, cadascú va pedalejar cap a una direcció diferent. Tenien la sensació que tardarien a retrobar-se.