6. Proscrits.
La colla va escoltar el ban quan acudien a casa de la tia
Amèlia: «Les autoritats sanitàries han informat d’un brot del virus a Borall, es recomana no acudir al poble veí. Igualment s’aconsella
extremar les precaucions d’higiene i distància personal. Per precaució, les
persones majors de 70 anys haurien de romandre en casa fins a nou avís».
- Borall està a tres quilòmetres de Benicarà! - va exclamar Neus, impressionada-. No hi havia hagut cap
cas de virus fins ara.
- L’hauran portat els forasters com els pares d’Adrià – va
dir Toni.
- Ei, jo soc igual de foraster com tu! - va defendre’s el
xicot amb la cara roja.
- No, perquè jo tinc arrels ací! - va cridar Toni, molt
orgullós.
- Sí, mira, ja veig les arrels que t’ixen dels peus! - va
continuar Adrià.
- Ei, ei, què feu? Dins de la colla no hi ha baralles! - els
va renyar Neus.
Els dos xicots van callar avergonyits. Allò era cert, mai
s’havien barallat i un virus no desfaria la seua amistat. Al final, van xocar
els colzes en senyal de pau.
Els veïns que escoltaven el ban entraven immediatament a
casa, esporuguits. Però ells continuaren pedalejant fins a ca la tia Amèlia. La
trobaren a la porta amb els ulls plens de llàgrimes, mirant a totes bandes.
- Què passa, tia? - va preguntar Neus.
- Puces se n’ha fugit! - va cridar la dona -. Quan jo estava
escoltant el ban, ha aprofitat per a eixir-se’n. Us buscava a vosaltres, com
sempre veniu a la mateixa hora...
La colla es va esbalair, també era mala sort! Sols s’havien
retardat uns minuts.
- Deu estar prop, el trobarem de seguida! – va exclamar Neus,
posant-se en marxa.
El buscaren per tot el poble: cada carrer i cada cantó foren
revisats, però no el trobaren. Hi havia poca gent a qui preguntar, de sobte
tothom tenia 70 anys o més. No es veia ni una ànima.
- I què fem ara? - va preguntar Toni.
- Anem al riu! – va contestar Adrià.
- Sí, de segur que està allí. Li encanta banyar-se les potes
i acaçar les granotes.
Feren via al riu pedalejant cada vegada més ràpids, arribaren
suats. La mascareta no ajudava gens. Cridaren el gos en veu alta, li xiularen,
feren soroll amb l’aigua per atraure’l... sense resultat.
- I si ha caigut en la Sima dels Degollats? - va espantar-se
Neus.
Aquella possibilitat els va deixar sense alé i, per primer
cop, van traure’s les mascaretes per a respirar millor. A continuació es
mullaren la cara i els cabells... Quin descans!
- Puces és molt intel·ligent, no haurà comés l’error d’abocar-se
a la sima – va dir Toni.
- Per si de cas, deixem les bicicletes ací i comprovem-ho -
va proposar Toni.
- Vinga, va, de pressa! - va acuitar-los Adrià.
Van córrer turó amunt, com si els perseguiren, fins a arribar
a la vora de la sima. Però estava clar que si no s’acostaven més, no podrien
veure l’interior. Amb molta cura superaren els cudols; els esbarzers eren més
complicats d’apartar i algunes punxes els van ferir cames i braços.
- Puces, Puces! - cridava Neus.
- Pucetes, guapo! - s’afegia Toni.
- Compte! Si avancem més, caurem nosaltres dins! - va
advertir-los Adrià.
S’aturaren de sobte, conscients del perill. Fou aleshores
quan van oir uns lladrucs en la llunyania.
- És Puces! - va exclamar Toni-. No està en la sima!
- Pareix que els lladrucs vinguen d’aquella banda! - va dir
Neus, assenyalant cap a l’est.
Baixaren del turó a rodolons i es guiaren pels crits cada
vegada més forts de Puces. Pareixia que s’havia tornat boig. Lladrava com si
s’haguera topat amb el dimoni. Per fi el trobaren plantat al bell mig d’una
clariana, amb els pèls eriçats, mirant endavant i udolant.
- Puces, què tens? - va acostar-se Neus fent-li moixaines.
Toni i Adrià la seguiren, encuriosits i espantats alhora.
- Oh, no! - va cridar Neus, quan ja tenia subjecte el gos del
collar.
Puces havia callat, però seguia amb la mirada fixa en un
conjunt de cases que s’estenia metres enllà.
- Borall! - va entendre per fi Toni.
- Puces és tan valent, que li planta cara al virus – va dir
Adrià.
Els tres de la colla van començar a estirar-lo cap enrere per
a allunyar-se del poble veí. Però Puces tenia molta força. Per sort, Neus
portava un caramel a la butxaca i li l’oferí a l’animal. D’aquesta manera
aconseguiren arrossegar-lo uns metres.
- Estem venuts! - va dir la xica -. Hem desobeït un ban
oficial, ens hem acostat a Borall.
- I tampoc portem les mascaretes! – va dir Toni, palpant-se
la cara-. Ens l’hem deixades al riu, amb les bicicletes...
Puces
va fer un darrer udol llastimós i ells es miraren furtivament, com a proscrits.
Estaven fora de la llei.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada