diumenge, 19 de setembre del 2021

Capítol 4. Males puces. GRANOTES A L'ASSALT.

 


4. Males Puces.

No solament tornaren al riu, sinó que van decidir arreglar la senda per tal de poder circular en bicicleta fins a la mateixa vora. Van apartar les pedres més grans a les bandes, van arrancar alguns matolls i altres herbes, van omplir clots, van aplanar bonys, etc. Però tot allò va atraure l’atenció del veïnat i prompte deixaren de ser els únics amics de les granotes. La gent de Benicarà es van acostar de nou al riu.


- Heu fet un treball excel·lent! – els va dir Diana, la mare de Neus, mentre estenia un tovalló i treia les viandes de la cistella.


A Neus no li agradava tindre sa mare i el germà menut tan a prop, deia que li tallaven la diversió.


- Per què no anem fins a les cascades? - va proposar Toni.


- Per què hi ha un cartell que posa «Prohibit el pas» - va informar Adrià.


- No si avancem per l’altra vora – va engrescar-los Neus-. Des d’aquell angle, no es veu el cartell.


- Això és trampa. I si ens posen una multa? - va esverar-se Adrià-. Els meus pares no em regalarien el mòbil!


- Ningú se n’assabentarà... - va tranquil·litzar-lo Toni.


Tampoc eren les cascades del Niàgara, però s’alçaven dos metres i queien des d’un turó formant una bonica estampa. A l’interior del turó hi havia una xicoteta cova, que triaren com a amagatall. Des d’allí dins guaitaven el món a través d’una cortina escumosa. Aquell seria el seu secret per poder gaudir de la intimitat que els havien tret.


- Ja no us veig al riu, Neus – va dir-li sa mare.


- Ens hi hem cansat!


- Després de tot el treball que heu fet? Vaja! I com us divertiu ara?


- Bé, ehem... les bicicletes i...- va excusar-se Neus.


Diana es va quedar mirant-la fixament.


- Què passa? - es va picar la filla-. Tinc la boca bruta?


- No! Passa que ta tia Amèlia s’ha torçut un turmell. No pot eixir de casa, pobra. M’ha demanat que li passege el seu gos, Puces, li diuen.


Neus va recordar un cadell de pelatge negre, ulls redons i cua juganera.


- Tal volta podríeu encarregar-vos-en vosaltres – va proposar Diana.


Adrià i Toni hi estigueren d’acord, semblava un bon pla. Els tres amics acudiren a ca la tia Amèlia a primera hora.


- Sols heu de vindre una vegada al matí i l’altra a la vesprada – va informar-los la tia de Neus, asseguda al sofà i mantenint la distància de metre i mig.


- Perfecte, sense problemes – va accedir Toni.


Amèlia era una velleta menuda i amable, que tenia el saló més net i endreçat que un palau. La colla s’estava quieta per no desordenar res, pareixia que cada detall tenia el seu lloc determinat.


- Puces! - va cridar l’anciana de sobte-. Vine, boniquet!


De sobte s'oïren unes passes d’elefant i davant seu hi va aparèixer un animal de 70 quilos, d’orelles caigudes i amb un pelatge tan espès que no se li veien els ulls. En adonar-se dels visitants, es va posar a lladrar com si s’haguera topat amb una banda de lladres.


- Jo li diria Males Puces – va queixar-se Adrià.


Puceta, a terra! - va ordenar la dona.


El gos es va escarxofar i va callar immediatament.


- És bo, però de vegades es posa nerviós- va dir la tia-. Teniu la corretja a l’entrada de casa. Si voleu, comenceu hui a passejar-lo. En tornar, tindreu premi.


Puces va eixir escopetejat, hagueren de subjectar-lo entre els tres. L’animal s’aturava de tant en tant a oldre un cantó o lladrar-li a algun veí i després prosseguia la seua cursa.


- No ens havies dit que era un cadell? - va preguntar Toni a Neus.


- Feia temps que no visitava ma tia – es va excusar ella.


- Però bé que hauràs vist el gos pel carrer! - li va retraure Adrià.


- Em pareix que Puces no ix molt - va aclarir Toni-. Mireu com està d’ansiós!


La veritat és que Puces estava més content que un gínjol, no li resultava fàcil ser la mascota d’una persona tan major com Amèlia. La colla va ser un regal per a ell. Endavant, el passejaren per tots els carrers del poble, fins i tot, el van dur a nadar al riu, on va poder perseguir les granotes. Però no se’n va cruspir cap, perquè era molt solidari amb la resta d’animals. Quan la colla el deixava en casa, estava mitja hora ploriquejant i, a ells, els feia llàstima. Per això tornaven cada dia, de matí i vesprada. A canvi, la tia els oferia pastissos i llet merengada.


- En anar a la ciutat, estic pensant a fer-me passejador de gossos – deia Adrià mentre s’engolia els pastissets.


- Jo també! - apurava Toni la merengada.


Mentrimentres, Puces esperava que li llançaren una d’aquelles delícies, movent la cua com una granera. Seria per això que la casa estava tan neta?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Col·laboradors