Capítol 3. Granotes. GRANOTES A L'ASSALT.

 

3. Granotes

El riu de Benicarà no era l’Ebre, precisament, però si l’any havia sigut plovedor, el cabal era suficient per a banyar-se de cos sencer. Fins i tot tenia corrent, es feien remolins i continuava el seu camí fins a la mar travessant altres pobles i paratges. «Si plora el riu, bon estiu», deien les persones velles.
Els membres de la Colla Assaltadora tenien per costum portar sempre roba de bany per sota de la del carrer. Aquell dia, també se n’havien posat, encara que sabien que la piscina no estava oberta.
- Què fem? Hi entrem a l’aigua? - va preguntar Toni acostant-se a la vora.
- Està prou neta... - va dir Neus.
- D’això res, està més verda que el suc d’herba! - va exclamar Adrià.
- Perquè no porta clor! - va contestar Neus-. Però si us fixeu, es veu el fons.
Els tres miraren atentament el punt que assenyalava Neus. Efectivament, es veien els cudols llisos que formaven el llit del riu.
- Encara ens trencarem un peu- va queixar-se Toni
- O el cap – va dir Adrià.
- Quins exagerats! - va bufar Neus-. Jo m’hi llance, estic acalorada.
Dit i fet, la xica es va traure la roba i la va deixar caure a terra, a sobre va deixar la mascareta. S’havia quedat en biquini. Tenia la pell molt blanca i se li va eriçar quan va posar el peu dins l’aigua.
- Ei, està freda! - va cridar.
A continuació va fer unes passes insegures, tantejant el terreny...
- Demà portaré les xancles, així serà més segur.
Els xics la contemplaren dubtant si imitar-la o no. Ella s’havia ficat més endins i s’havia animat a surar panxa amunt, es notava que es trobava a gust. Adrià va decidir que si Neus podia, ell també.
- Espera’m, que vaig!- va cridar mentre es treia la samarreta, els pantalons i les esportives.
- Fora mascareta! - va advertir-lo Toni.
- I tu, per què no m’acompanyes? - va provocar-lo Adrià.
En pocs minuts ja estaven els tres xipollejant i jugant dins de l’aigua. S’hi estava molt bé! No era com la piscina, per descomptat, però resultava plaent alleujar-se la calor. Investigaren una bona extensió del riu i s’acostaren l’altra vora, molt més ombrívola. Si hagueren dut les tovalloles, les hagueren pogut estendre i tombar-se sobre elles.
- És fantàstic! - va exclamar de sobte Toni, capbussant-se.
Però fora el que fora allò que va veure dins de l’aigua, va eixir immediatament disparat cap amunt, com un projectil. A continuació va nadar a la vora tan ràpid com va poder.
- Ei, què et passa? - va espantar-se Adrià.
- Un monstre ens observa! - va cridar Toni.
Els seus amics van seguir-lo, bracejant i corrent per sobre les roques. Quan ja estaven els tres fora, el monstre va traure el cap. Era una granota grossa i verda, d’ulls eixits i boca enorme. Els tres amics es miraren i es posaren a riure tant que els feia mal la panxa.
- Cridem l’exèrcit? - va burlar-se’n Adrià.
- O els caçadors de fantasmes! - va continuar Neus.
- Caram, no l’he vista bé! - es va disculpar Toni.
La granota, que els havia estat mirant sense immutar-se, es va submergir de nou tot provocant unes ones a l’aigua.
- Anem a buscar-la! - va cridar Neus.
Van descobrir que hi vivia tota una colònia de granotes i cullerots, a més de les libèl·lules i abelles que sobrevolaven la superfície. Una de les granotes més grans se’ls va acostar sense por i va emetre un «croc» tan profund que les rialles augmentaren de to.
- Ens han adoptat, ja no som la Colla Assaltadora, ara som la Colla de les Granotes.
- De les granotes assaltadores!
- O de les granotes saltirones!
Els temps els passà ben de pressa, aviat es va fer l’hora de dinar i hagueren de córrer amb les bicicletes. Mullats i alegres, prometeren que tornarien l’endemà.