Terror al Palau de Vilabella

Lluís havia sabut d’ella per les investigacions de la tesi doctoral. Maria-Eugènia, li deien, filla dels Comtes de Vilabella.

Quan va invertir l’herència del iaio en comprar aquell palauet que tenia fama d’embruixat, tothom li havia preguntat si estava boig, si havia perdut l’oremus. Però ell volia conéixer personalment aquella jove a qui els retrats mostraven bellíssima i de qui les cròniques contaven que cantava com els àngels i que tocava el piano. Lluís s’havia enamorat de Maria-Eugènia, senzillament. La resta de circumstàncies li pareixien insubstancials.

Ni tan sols havia fet obres al palauet, sols havia llogat la neteja a una empresa i s’hi havia mudat immediatament. Alguns mobles estaven inservibles, però podia aprofitar-ne altres que es conservaven millor. Per exemple la cambra on antigament s’havia allotjat el majordom estava perfecta. La de Maria-Eugènia li semblava un santuari que no va voler profanar.

Es passava les nits esperant un senyal, però a part de les passes dels ratolins i el so del vent colant-se per les finestres, no havia captat la presència de la seua estimada.

Fou la matinada de l’1 de novembre de 2017, quan es despertà sobresaltat. Estava segur d’haver oït una veu, com un cant dolç que el feu llevar-se del llit d’un salt.

En eixir de la cambra, s’adonà que el cant provenia del vestíbul principal. Caminà de puntetes per a no espantar-la, obrí la porta i... per fi! Una silueta femenina es distingia a través de la penombra. Era ella, n’estava segur. La jove mirava a través d’un finestral i cantussejava una tonada trista. Tal volta esperava el traïdor que l’havia abandonada dies abans de les noces anunciades.

Ell va avançar amb les cames tremoloses i se li va apropar per darrere tot pensant: «Jo mai et deixaré, reina meua, allà on vages, aniré amb tu». Llavors li tocà un muscle... i la jove es girà. S’abillava amb un vestit estropejat de gasses i mussolina, tenia la cintura de vespa i els pits abundants. Els cabells eren daurats, però els rínxols queien desordenadament sobre la seua cara de pell pàl·lida. A través, dels llavis esblaimats, sols s’entreveia un forat. També els ulls semblaven buits, conques que emetien una llum verdosa.

Ella deixà de somicar i es quedà quieta, mirant-lo atentament.

- Maria-Eugènia de Casaventura i Orres, filla dels Comtes de Vilabella, jo t’oferisc el meu cor, el meu amor incondicional. No tinc res més que això. M’acceptes?

De la boca fosca va sortir un so molt dèbil, que ell va entendre com «sí». Va ser tanta la seua emoció, que va s’acostà als llavis exsangües de la dama i li diposità un bes. No li importà l’alé putrefacte ni la gelor que desprenia la figura. Lluís es va sentir l’home més feliç del món... fins que la figura va desaparéixer de sobte.

- No te’n vages, no te’n vages! - va cridar desesperat.

En abocar-se a la finestra, li va paréixer veure un farcell de gasses al sòl del pati, uns rinxols escampats per terra, un cap grotescament girat... I, sense pensar-s’ho més, es llançà al buit per a trobar-se amb ella de nou.

«L.P.G, propietari del palau dels Comtes de Vilabella, ha estat trobat mort al pati de la mansió. Sembla que ha sigut un suïcidi. Curiosament el jove ha triat el mateix lloc que va triar la filla dels Comtes per a acabar amb la seua vida després de ser abandonada pel seu promés l’any 1927», deien els diaris de l’endemà.