Però què passa amb aquells records que ens reporten tristor, amargor o decepció? Hem de bandejar-los? Hem d'amagar-los o fins i tot esborrar-los de la nostra ment?
Jo opine que no. Totes les nostres experiències ens han fet tal i com som ara. Si en la nostra vida tot foren èxits, alegries, victòries, premis, etc. no seríem nosaltres. Hauríem esdevingut persones febles, perquè sols coneixeríem el camí més fàcil, no podríem suportar els clots i perills, cauríem en la desesperació per qualsevol niciesa.
En l'àmbit col·lectiu passa el mateix. La societat ha de recordar tant els èxits com els fracassos i aprendre d'uns i dels altres per a continuar avançant de forma positiva.
Aleshores, que passa amb la memòria històrica? Darrerament sembla un tabú recordar el passat, en concret la guerra i la postguerra civil. Molta gent al·lega que hem d'oblidar per no provocar una divisió en la societat actual. Que si posem el dit en les ferides, mai es curaran. Diuen que el que està fet, no es pot desfer. Que deixem els morts en pau. Que vivim el moment.
Sí, jo també vull viure el moment, però això no significa oblidar. Sobretot quan es tracta de fets injustos que encara no s'han reparat. Les ferides es curen quan les desinfectem, si no poden provocar una gangrena. Oblidar no és el remei per a unir, sinó per a enganyar el nostre subconscient.
A més a més, recordem que l’oblit no és un acte que depén de la nostra voluntat , en canvi perdonar sí que ho és. Però per a perdonar, abans cal fer justícia.
Com diu el meu amic Víctor Mansanet i Boïgues: sempre són els mateixos els qui es veuen obligats a oblidar, o a fer com si hagueren oblidat. I són els més dèbils, els perdedors, les víctimes...
Per tant, jo dic: no a l’oblit, sí a la memòria, sí a la reparació de les injustícies, sí al consol dels que han sofert. Sí a la dignitat del poble, de tot el poble, no solament de la meitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada