Capítol 8. La Colla Repartidora. GRANOTES A L'ASSALT.

8. La Colla Repartidora.

L’endemà, per encàrrec de l’ajuntament, una furgoneta repartia bosses de menjar i altres productes de primera necessitat a les persones majors que s’havien confinat. N’eren moltes a Benicarà. Tantes que el conductor de la furgoneta es va sentir desbordat i, a mitjan matí, es va aturar a beure aigua i torcar-se la suor que li amerava la roba. Neus el va veure des de la finestra de sa casa.

- Hola, Onofre, com va la feina? - va cridar.

- Ja veus, en tinc per dalt del cap! - va contestar l’home.

- Si tu vols, puc ajudar-te a repartir les bosses d’aquest carrer.

- Estàs segura? - va dubtar Onofre.

Neus estava molt segura. Sa mare l’havia castigat per haver arribat tard a dinar el dia anterior i portar la roba bruta i esgarrada. «No isques al carrer si no és per una bona causa». Aquesta devia ser la millor de totes les causes.

- Sí, ara mateix vaig! - va exclamar mentre eixia.

Neus se sentia afortunada perquè els pares li havien dit que no calia que guardara quarantena, al cap i a la fi no havia passejat pels carrers de Borall ni havia estat en contacte amb ningú del poble veí. Sí que l’havien renyat per traure’s la mascareta.

- Són aquestes, Onofre? - va preguntar feliç de col·laborar.

- Sí, neteja’t primer les mans, crides als timbres, vas deixant les bosses als portals i t’allunyes...

- Dos metres!

Finalment l’home va marxar més tranquil. La furgoneta va girar per un cantó i va desaparéixer, tot continuant el seu recorregut. Neus va seguir les instruccions d’Onofre, sense saltar-ne cap. Ja estava prou escarmentada del dia anterior.

En cridar a la primera porta, després d’haver deixat el paquet i haver-se’n allunyat, va abocar-se la senyora Francesca, una dona de 82 anys.

- Gràcies, bonica! - va saludar-la-. Quina ens ha caigut damunt, eh?

- Vosté tranquil·la, que açò passarà prompte – va contestar Neus.

Quan anava per la segona porta, va veure vindre Toni i Adrià caminant.

- Què fas? - va bromejar Adrià -. Repartint pizzes?

- Ajude Onofre amb la seua tasca – va contestar ella-. Els vostres pares no us han castigat?

- Els meus són animalistes i diuen que haver salvat Puces em converteix en un heroi – va proclamar Adrià.

- Fantàstic, Spiderman! - va riure’s Neus -. I a tu, Toni?

- Els meus pares m’han desterrat – va informar el xic, desanimat-. Anit van cridar els pares d’Adrià i van acordar que passaré uns dies en sa casa. Per precaució amb els meus iaios, saps? A més, m’han llevat la bicicleta!

- Ostres, que fort! - va queixar-se Neus.

- Saps res de Puces? - va preguntar Adrià.

- Està confinat amb ma tia – va contestar ella.

Entre els tres acabaren de repartir els paquets pel carrer, tothom els donava les gràcies. Fins i tot els van aplaudir, cosa que el va deixar emocionats.

- Demà també podríem ajudar Onofre – va proposar Toni.

- Així serem la Colla Repartidora! – va dir Adrià, amb un punt d’amargor.

Neus els va explicar que havia de tornar a casa. Toni i Adrià continuaren caminant sense ganes. El sol queia a plom i bufava un ponent abrusador.

- Tan bé que estaríem al celler dels meus iaios! – va dir Toni suant.

En això que davant d’ells se’ls plantaren un xic i una xica, que devien ser més xicotets que ells. Semblaven una mica avergonyits.

- Hola, soc Pol i ella és Anna. Volem formar part de la vostra colla.

- Per què? - va preguntar Adrià, estranyat.

- De la nostra se n’han anat tres companys, per por al brot que hi ha a Borall – va explicar Pol, que tenia la pell molt morena i els ulls clars-. Sols quedem nosaltres.

- I ens avorrim – va afegir Anna, que no alçava la mirada i portava els cabells rossos recollits en una cua.

- Tothom diu que vosaltres esteu fent un muntó de coses enguany- va continuar Pol.

Toni i Adrià es van estovar d’orgull i satisfacció. La fama els perseguia!

- Què més diuen de nosaltres? - va voler saber Toni.

- Ara us... anomenen... les Granotes – va quequejar Anna.

- Ah, no! - es va emprenyar Adrià.

Pol i Anna retrocediren espantats, estaven a punt de plorar.

- Aleshores, ens accepteu o no? - va gosar preguntar ell, farfallejant per culpa del corrector dental.

Toni i Adrià es miraren un moment, els sabia greu deixar-los a soles. Però haurien de consultar-ho amb Neus i pensar-ho amb calma. «Demà us ho farem saber», va concloure Toni, gens convençut.