La iaia no estava, havia marxat en un d'aquells caps de setmana llargs o, tal volta, en el mes de vacances extra.
- I com no me n'he adonat? - va preguntar als seus pares.
- És que el temps passa molt de pressa...
I tant! Els seus pares ja tenien els cabells blancs. Ella mateixa semblava una dona adulta. El seu germà ja no jugava a la Play.
Aleshores va comprendre que no tenia cap sentit allargar o endarrerir els moments bons i roïns. Cada cosa passa quan ha de passar, perquè sí.
Però el rellotge s'havia quedat sense piles i únicament la iaia sabia on comprar-les. No hi havia solució...
Amb el temps no es juga. És ell el que juga amb nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada