Lluís
havia sabut d’ella per les investigacions de la tesi doctoral.
Maria-Eugènia, li deien, filla dels Comtes de Vilabella.
Quan
va invertir l’herència del iaio en comprar aquell palauet que
tenia fama d’embruixat, tothom li havia preguntat si estava boig,
si havia perdut l’oremus. Però ell volia conéixer personalment
aquella jove a qui els retrats mostraven bellíssima i de qui les
cròniques contaven que cantava com els àngels i que tocava el
piano. Lluís s’havia enamorat de Maria-Eugènia, senzillament. La
resta de circumstàncies li pareixien insubstancials.
Ni
tan sols havia fet obres al palauet, sols havia llogat la neteja a
una empresa i s’hi havia mudat immediatament. Alguns mobles estaven
inservibles, però podia aprofitar-ne altres que es conservaven
millor. Per exemple la cambra on antigament s’havia allotjat el
majordom estava perfecta. La de Maria-Eugènia li semblava un
santuari que no va voler profanar.
Es
passava les nits esperant un senyal, però a part de les passes dels
ratolins i el so del vent colant-se per les finestres, no havia
captat la presència de la seua estimada.
Fou
la matinada de l’1 de novembre de 2017, quan es despertà
sobresaltat. Estava segur d’haver oït una veu, com un cant dolç
que el feu llevar-se del llit d’un salt.
En
eixir de la cambra, s’adonà que el cant provenia del vestíbul
principal. Caminà de puntetes per a no espantar-la, obrí la porta
i... per fi! Una silueta femenina es distingia a través de la
penombra. Era ella, n’estava segur. La jove mirava a través d’un
finestral i cantussejava una tonada trista. Tal volta esperava el
traïdor que l’havia abandonada dies abans de les noces anunciades.
Ell
va avançar amb les cames tremoloses i se li va apropar per darrere
tot pensant: «Jo mai et deixaré, reina meua, allà on vages, aniré
amb tu». Llavors li tocà un muscle... i la jove es girà.
S’abillava amb un vestit estropejat de gasses i mussolina, tenia la
cintura de vespa i els pits abundants. Els cabells eren daurats, però
els rínxols queien desordenadament sobre la seua cara de pell
pàl·lida. A través, dels llavis esblaimats, sols s’entreveia un
forat. També els ulls semblaven buits, conques que emetien una llum
verdosa.
Ella deixà de somicar i es quedà quieta, mirant-lo atentament.
-
Maria-Eugènia de Casaventura i Orres, filla dels Comtes de
Vilabella, jo t’oferisc el meu cor, el meu amor incondicional. No
tinc res més que això. M’acceptes?
De
la boca fosca va sortir un so molt dèbil, que ell va entendre com
«sí». Va ser tanta la seua emoció, que va s’acostà als llavis
exsangües de la dama i li diposità un bes. No li importà l’alé
putrefacte ni la gelor que desprenia la figura. Lluís es va sentir
l’home més feliç del món... fins que la figura va desaparéixer
de sobte.
- No
te’n vages, no te’n vages! - va cridar desesperat.
En
abocar-se a la finestra, li va paréixer veure un farcell de gasses
al sòl del pati, uns rinxols escampats per terra, un cap
grotescament girat... I, sense pensar-s’ho més, es llançà al
buit per a trobar-se amb ella de nou.
«L.P.G,
propietari del palau dels Comtes de Vilabella, ha estat trobat mort
al pati de la mansió. Sembla que ha sigut un suïcidi. Curiosament
el jove ha triat el mateix lloc que va triar la filla dels Comtes per
a acabar amb la seua vida després de ser abandonada pel seu promés
l’any 1927», deien els diaris de l’endemà.
QUI NO LLIG, SOLAMENT VIU UNA VIDA.
ResponElimina