És una pregunta freqüent quan visite escoles i instituts.
Penses en el públic? En si li agradarà els que escrius?
Insisteixen.
Perquè la joventut és caracteritza per la seua curiositat. Llancen preguntes directes. Algunes em deixen amb la boca oberta.
La veritat és quan escric pense únicament en els personatges i en el món que he traçat al seu voltant. Així de de màgic és el poder de la creació.
La sensació que tu manes i que tot depén de tu, fa que escapes de la realitat forània. Quan escric, sols existeix una realitat: la que jo he creat.
Resulta un fenomen molt més potent que quan llegisc. Està clar que si m'agrada un llibre, també m'endise en la ficció creada per altre. Però res a veure amb l'escriptura.
Tanmateix, quan acabe el procés i ja tinc la meua obra en mans, sí que pense en el públic. Els agradarà? Gaudiran llegint-lo? Entre l'esperança i el vertigen, desitge que lectors i lectores trien el meu llibre, que circule. Per a eixa missió ha sigut creat.
Els comentaris del públic són el meu premi o el meu càstig. De normal, em sent premiada. Qualsevol elogi sincer representa un goig. Si és un suggeriment de millora, prenc nota mental per al següent treball.
Perquè, atenció! En el moment que acabe una obra, en comence altra! Esglaons d'una cadena infinita, tanta com la meua imaginació.
Així que ja ho sabeu: quan escric no pense en vosaltres de forma intencionada, tal volta sí de forma inconscient. Però queda clar que sou una part molt important en la meua tasca literària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada