Aquella cadira era incòmoda. Tenia l'esquena dolorida, però no gosava alçar-se perquè li havia costat molt aconseguir un lloc. El cine d'estiu estava de gom a gom.
A Amèlia li havien recomanat aquell poble per ser tranquil i fresc. Però les seves amigues no havia volgut acompanyar-la, havien preferit altres destinacions de més renom.
Al poble vivien 496 persones i estava situat en una vall verda i solitària. Un hostal, una botiga de queviures i un cine d'estiu eren els únics negocis que havien resistit el despoblament progressiu.
A Amèlia la miraven com si fóra una marciana. Per això anava al cine, perquè deixaren d'observar-la i es fixaren en la pantalla.
Aquella nit projectaven una pel·lícula dels anys 80. Era un musical alegre i d'argument poc complicat. Els habitants del poble reien i aplaudien entusiasmats.
De sobte, una anciana es posà a ballar, imitant als actors i actrius. Un home la va seguir, i després una adolescent...
Un xicot de cabells rogencs i pell pigada li va demanar a Amèlia si volia ballar.
Fou una festa memorable. Amèlia estava segura que ni a Tailàndia, ni a Costa Rica, ni a Menorca s'hagués divertit tant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada