dilluns, 21 de desembre de 2020

El meu conte de Nadal

Amagada al bosc hi havia una cabana de pedra amb la teulada roja, un fumeral i dues finestres ovalades. La porta mai romania tancada del tot, un badallet convidava a entrar sense haver de cridar. Dintre de la cabana cremava un foc acollidor i una dona escrivia cartes per encàrrec. Ningú sabia la seua edat, devia ser tan vella com el bosc. Aquelles persones que desitjaven enviar lletres d'ànim, amor, alegria... eren ateses ràpidament per l'escriptora. Qui les transportava? Tothom ho ignorava, però les cartes sempre arribaven a les destinatàries fóra l'estació de l'any que fóra, no importava si era festa o no, si nevava, plovia, feia vent o sol.  L'escriptora, però, no era cap maga: a l'hora de dormir, descansava; quan tenia fam, preparava la taula. Per això treballava tant bé,  mentre notava brollar una  font de lletres al seu cor.  L'any 2020 va haver d'escriure molt, perquè hi havia moltes persones necessitades de consol i ànim. En la darrera que havia enviat, deia el següent: 
"Estimada amiga,
Deixa de sofrir. El temps és el nostre aliat, cada segon que passa, estem més a prop. Ja note el teu alé sobre la meua pell. Serà l'esperança? Recorda que hem passat moments pitjors, sols que els hem oblidat. El sacrifici farà més bonic el nostre retrobament..."
La carta era molt més llarga, i no et repetiré totes les paraules. Solament et  desitge que quan t'arribe, el teu cor salte de goig i recordes l'esforç dels escriptors i escriptores que aquest any t'han alegrat els dies.






 


Cap comentari:

Publica un comentari

Col·laboradors