20 anys després d'haver publicat la meua primera novel·la, faré un repàs de la meua trajectòria.
Vaig començar a escriure històries quan només tenia 9 anys, eren contes i obres de teatre curtes. No se'm passava pel cap ensenyar-les als altres, tampoc publicar. Escriure era un passatemps per a mi. L'idioma que usava era el castellà, perquè era l'únic que estudiàvem a l'escola.
Als 14 anys, animada per les meues amigues, vaig participar en un concurs literari a l'institut i vaig guanyar el segon premi, que va ser un txec per a gastar en música i llibres. La professora de Literatura en va felicitar personalment.
He d'aclarir que estant al tercer curs de l'institut, vaig començar a escriure en valencià gràcies a un professor, Toni Garcia. Ell em va fer veure com d'important i bonica era la meua llengua materna.
Als 18 anys vaig tindre l'ocasió de publicar un conte en la revista de festes del meu poble gràcies a la bibliotecària, Luisa Palomares. Les crítiques rebudes foren molt bones. Que la gent em parara pel carrer, m'omplia de satisfacció.
Les meues obres anaven creixent en llargària i complexitat. Però en aquell temps no em vaig plantejar editar-les. Ho ignorava tot sobre el mercat literari, em mancava assessorament i tampoc em considerava escriptora professional.
Mentrestant, la vida passava: vaig estudiar una carrera universitària, vaig conèixer la meua parella, vaig posar-me a treballar i vaig tindre fills. Però sempre amb la literatura al meu costat, llegint i escrivint.
Va ser als 30 anys quan vaig tindre la sort de confiar en Víctor Massanet i Boïgues, un autor del meu poble que vivia a València, com jo.
Li vaig deixar que llegira una obra i em va encoratjar a enviar-la a algun concurs. Igualment, em va donar a conéixer altres autors i em va acompanyar a una editorial (Bullent).
L'any 2004, Víctor em va incloure en un projecte literari. Era un recull de contes que es publicaria i es regalaria per Nadal en les llibreries. Fou el meu inici oficial.
L'any 2005 vaig quedar finalista en el Premi de Narrativa Infantil Carmesina. Així em publicaren Estel estel·lar.
L'any 2006 vaig guanyar el mateix premi amb La taverna del bandoler.
I ja no vaig parar de publicar, gràcies a 6 premis seguits, acabar finalista en altres certàmens i rebre algun encàrrec editorial.
M'havia fet un nom i un lloc en la literatura infantil/juvenil.
Era un goig acudir als actes promocionals, visitar escoles, ajuntar-me amb professionals de renom... Recorde especialment la participació en la Fira de Bolonya l'any 2010. O el premi Jaume II que m'atorgà l'Ajuntament de Simat de la Valldigna l'any 2019.
Per cert, l'any 2018 vaig publicar Fills de la fam. La meua primera obra per a persones adultes. Un nou repte que va eixir bé. Les vendes de l'obra continuen.
Ara ja tinc 3 llibres per a públic adult. Però no he tancat la porta als xiquets i xiquetes. Mil idees bullen al meu cap, algunes del gènere LIJ.
20 anys i 22 obres han passat.
Les coses han canviat molt des de l'inici. L'altre dia ho parlava amb l'escriptora Maria Carme Arnau. Sembla més complicat editar en bones condicions ara que mai.
Hi ha molts factors en contra: la falta de filtre en la qualitat de les obres, per exemple; o que les editorials tradicionals han sigut engolides per grans empreses i tenen una plantilla fixa d'autors, no arrisquen; els premis són armes de doble cara que usen algunes editorials i, si no els guanyes, no públiques; les promocions són salvatges i et lleven temps de creació; l'actual política va en contra del valencià... i un llarg etcètera de circumstàncies.
Sols ens salva l'amor a la nostra llengua i a la literatura. Per això continuem creant i escrivint. I per la satisfacció d'escoltar a algun lector o lectora quan diuen que han passat bons moments gràcies als nostres llibres.
Així que llarga vida a la literatura en valencià, a pesar de tot.
