Havia decidit que aquell estiu seria inoblidable i ho va aconseguir.
En arribar a casa i desfer les maletes, va traure el quadre del Louvre. Què podia fer amb aquella magnífica obra d'art?
Vendre-la era impossible. I penjar-la a les parets de casa també.
Finalment, va posar el llenç de Monet sota les estovalles de la taula del saló. Així sempre el tindria prop i se sentiria afortunada.
Impossible oblidar les vacances a París ni el robatori que havia planificat amb ajuda de la IA.
Aquella cadira era incòmoda. Tenia l'esquena dolorida, però no gosava alçar-se perquè li havia costat molt aconseguir un lloc. El cine d'estiu estava de gom a gom.
A Amèlia li havien recomanat aquell poble per ser tranquil i fresc. Però les seves amigues no havia volgut acompanyar-la, havien preferit altres destinacions de més renom.
Al poble vivien 496 persones i estava situat en una vall verda i solitària. Un hostal, una botiga de queviures i un cine d'estiu eren els únics negocis que havien resistit el despoblament progressiu.
A Amèlia la miraven com si fóra una marciana. Per això anava al cine, perquè deixaren d'observar-la i es fixaren en la pantalla.
Aquella nit projectaven una pel·lícula dels anys 80. Era un musical alegre i d'argument poc complicat. Els habitants del poble reien i aplaudien entusiasmats.
De sobte, una anciana es posà a ballar, imitant als actors i actrius. Un home la va seguir, i després una adolescent...
Un xicot de cabells rogencs i pell pigada li va demanar a Amèlia si volia ballar.
Fou una festa memorable. Amèlia estava segura que ni a Tailàndia, ni a Costa Rica, ni a Menorca s'hagués divertit tant.
Aquell estiu no aniria a la platja perquè era el primer que passaria sense ell.
Havia buscat una caseta en la muntanya a bon preu. Tenia les parets de pedra i el sostre de fusta. Estava lluny de qualsevol altre lloc habitat i així ningú la molestaria. Compraria menjar i aigua de sobres; la seua única companyia serien els llibres que havia triat. Amb aquell equipatge va instal·lar-se en la caseta.
L'experiència va ser tan plaent, com inquietant. Passejava, meditava, llegia molt... i de vegades aconseguia no pensar en ell. D'altres, en canvi, veia la seua cara al jardí o al llac. Fins i tot, va creure escoltar la seua veu trencant el silenci de la nit. Tanmateix, en cap moment es va sentir trista. Allí els records no li causaven dolor.
Després de 21 dies, se li havien acabat les vacances. Però va decidir allargar-les. Al cap i a la fi, n'havia passat 270 sofrint i sense faltar al treball.
Que vinguera a buscar-la l'empresari que li repetia que havia de passar pàgina!
Perquè això feia: passar les pàgines dels llibres; i amb cada nou capítol que llegia, l'esperança renaixia.
No estava tan sola com havia cregut.
Fa uns mesos vaig conèixer un autor que es negava a presentar les seues obres a certàmens literaris, deia que no necessitava guanyar un premi per a sentir-se orgullós del seu treball.
Aquelles paraules em van fer recapacitar. Jo havia guanyat set premis i de tots havia gaudit amb alegria. Durant les entrevistes jo explicava que considerava que eren regals, més que reconeixements del valor dels meus llibres.
Tanmateix, ara que mire arrere dubte si era simple alegria o era vanitat.
La vanitat es defineix com l'orgull inspirat per un alt concepte del propi valer, amb el desig de ser notat i lloat per la gent.
Res hi ha més buit i pobre que la vanitat. El seu sinònim és arrogància.
Reflexionar i dubtar comporta temps. Ignore quan arribaré a saber si els set premis rebuts em van provocar vanitat.
Sempre m'he considerat humil i amant dels plaers senzills. Però imagine que com qualsevol persona puc caure en la temptació de voler ser millor que els altres.
Per a consolar-me, pense que fa anys que no guanye un premi i continue escrivint amb il·lusió. Considere que el meu darrer llibre ha sigut el més madur i ben elaborat. No ha rebut cap altre premi que les bones crítiques de lectors i lectores.
A més a més, he tingut l'honor de formar part de dos jurats literaris i he fet un gran descobriment: entregar un premi provoca més alegria que rebre'l.
Això és una Ruta literària. Moure's pels escenaris d'una obra, visualitzar-los i llegir passatges. El dia 10 de maig en vam celebrar una. El llibre "Era foraster, i em vau acollir" dona joc per a moltes activitats. Esta última era nova per a mi. Tot va eixir tant bé, que repetirem i buscarem nous escenaris. Estigueu atents i atentes a pròxims avisos.
Lliure per a triar un llibre.
Lliure per a usar la teua llengua.
Lliure per a pensar.
Lliure per a expressar la teua opinió.
Sigues un llibre ple d'històries i arriba al final.
Feliç dia de sant Jordi, lectors i lectores!
Ara més que mai és necessari que autors i autores valencianes tornem a les aules.
Ara més que mai la nostra llengua és atacada i menyspreada.
Ara més que mai és precís el contacte amb l'alumnat per fer entendre que el valencià és una llengua bonica i important, amb la qual es conten històries i es fa art.
Simat, Quart de Poblet, Vila-real, València... comença el retorn a les aules.
Perquè si eduquem des del respecte a la pluralitat i a la cultura, tindrem una societat millor.
Perquè si deixem d'estimar el valencià, perdrem la identitat que ens fa poble i país.
Ens vegem a les aules!
